La Laura agafa els apunts de dins la motxilla amb cert fàstic. Són fulls arrugats a lletra times 12, interliniat 1'5 i justificada. Porten per títol el nom de l'assignatura de la que serà examinada en escasses 36 hores. Si no fos perquè és el primer cop que se'ls mira, probablement els agafaria amb més ganes. En canvi, el regust de pera que ha sopat encara l'ajuda a donar un toc més dolç a la vida, que de sobte se li presenta negra. La Laura ho té clar: no sap res. Res del que hi ha allà escrit té sentit. No recorda haver-s'ho llegit encara de principi a fi, ni com s'estructura, ni quin criteri segueix. Amb prou feines entén les anotacions al marge. Ara maleeix a la Laura del passat per no haver estat més previsora i haver dit "calla, millor que passi els apunts ara i així sé de què va el que han dit avui a classe o com a mínim, exercito una mica el cervell i començo a memoritzar per no arribar al dia de l'examen mig ofegada". Doncs no.
La Laura pot ser molt treballadora quan vol, però també és bastant desastre a l'hora de preveure el munt de feina que se li acumula. I en part és irònic, perquè ja des de les primeres setmanes de curs riu de si mateixa i diu "Ai, ai! Ai que no em donarà temps". Potser sí que sap preveure què passarà; és una llàstima que no actui en conseqüència. Deu ser qüestió de madurar. O d'aprendre a organitzar-se, tot i que van passant els mesos, trimestres, anys i cursos i aquí no sembla que hi hagi massa millora.
Ella diu que està al 'pou', una expressió molt teen i tal. Però es veu que no està sola. Deu ser un pou molt transitat, un punt de trobada juvenil, perquè paradoxalment hi ha molta gent del seu àmbit que diu que està com ella però que també estan ara connectats a facebook, amb un ull al whatsapp, pendents del que fan a la tele o potser llegint aquest escrit. Què carai vol dir això? Potser la Laura no ho està fent tant malament... Ben mirat, ho fa tothom. I si tothom està igual, no ha de ser la fi del món, no? La Laura es tranquil·litza una mica més, fins fa una estona estava una mica esbarada. Però llavors recorda que no està sola i que tampoc està al pou, "podria ser pitjor". Clar, sempre pot ser pitjor. I no està sola, això és molt.
Amb un somriure decideix relaxar-se abans de tornar als apunts mentre es diu a si mateixa "10 minuts més de descans i m'hi poso i no paro. Si cal, no dormo". En el fons sap que és mentida: acabarà dormint, i probablement el descans s'allargarà una mica més i tot. Qui diu 10 minuts...
Merda. Jo també havia dit 10 minuts.
REFLOTE
ResponElimina