dimarts, 21 de juliol del 2015

Voz aguda en grave sostenido

No es cuestión de trabar lenguas ni sustituir des por erres ni eles. El alcohol, en ella, tiene un efecto distinto. Sube el volumen, sube el tono, que una vez se acomoda en los agudos no existe magnitud de serenidad que lo devuelva a los bajos. Entonces aguardo, contemplo su cuello, me fijo en su sonrisa. Es cuestión de esperar que reduzca la longitud de onda, que vaya disminuyendo su exaltación, y poco a poco el tono se recupera. Los agudos se vuelven a vestir un poco más graves, recupera su voz cómoda, que podríamos considerarla aguda pero a ratos, grave. Es, como así decirlo, una voz aguda en grave sostenido.

Su voz nace de su barriga, la tiene sentada dentro, por eso cuando quiere ponerse seria sabe dónde tiene que ir a buscar ese tono que inspira firmeza y seguridad, ese ritmo, esas pausas. Lo tiene dentro. Se conocen bien ella y su voz, menos cuando la primera bebe, que entonces deja escapar su tono hacia los agudos. Aunque siempre he pensado que eso también forma parte de su manera, que nada es casual, que los agudos forman parte de ese juego.

Creo que se gustan, que se lo han dicho mútuamente. Ella sabe seducir con sus labios, con su sonrisa pulida, perfecta, simétrica, transparente, sincera. Es fácil verla sonreír, poca gente ríe y sonríe más que ella. Y cuando ríe… ¡Qué risa! De esas que se pegan, que escucharla a distancia resulta  inconfundible. Es de aquellas risas que cuando son muy largas e intensas se pierden en el aire, pero sin llegar a ahogarse; tal vez se le escapen algunas tímidas lágrimas, cuando la gracia llega más allá de las nubes. Es de aquellas risas que empiezan por la primera vocal, que se alarga y se alarga hasta estallar en carcajada. Y veo sus dientes blancos cuando ríe, porque abre su boca en forma de A.

Y sabe cantar. Puede cantarte aquello que tus oídos no toleran un domingo al mediodía. Y puedes amar lo que escuches salir de esa boca, desear escuchar su voz y aprenderte la letra para acompañarla en ese canto. Y saber cantar es dominar la voz, es tener un control total de cada sonido que emites desde dentro. Quien canta bien, controla bien su voz y sabe escuchar.

Se me erizan todos los pelos del cuerpo cuando esa voz me susurra al oído. No hace falta pronunciar nada concreto para lograr ese efecto de las palabras, todo está en la voz. Alarga las vocales, las ces y las qués son secas y claras, no titubea, nunca la he visto balbucear, las des toman una precisión perfecta y deslizan ese sonido desde su interior hasta mi oído, dejándolo salir en forma de aire, aire que atraviesa mis oídos y excita mi cuerpo. Todo es muy mecánico pero a la vez diferente a cada palabra. A veces ríe cuando susurra, entonces trata de disimular esa risa suave, cierra y abre la boca para coger otra vez aire y volver a formular la frase que la risa ha cortado, sin querer.

Y cuando llora… cuando llora esa voz cambia de color. Aparecen pausas, aparecen suspiros, contiene las lágrimas y no deja que se le rompa la voz, por eso las palabras no fluyen de la misma manera, y salen despacio y tímidas de su pequeña boca, que entonces no sonríe. Es algo poco habitual públicamente, pero cuando se da, es también una voz inconfundible, la voz de la tristeza.

Si en algo en especial me fijé el día en que la conocí, ese día fue esa voz. La misma voz que narra mis sueños, fantasías y deseos.

Es su voz.

21 de julio de 2015

divendres, 20 de març del 2015

Quan me'n vagi

En parlem poc,
però hi pensem prou
en els més de 850 km
que ens impediran veure'ns les cares
a l'anar a dormir, al llevar-nos,
al saber-nos amb mirades.

Però quan me'n vagi
ho faré sense marxar.
Ho faré un dia ben clar,
perquè el cel blau
poc t'hi faci pensar.
Ho faré tota sola,
perquè crec que això toca.
I ho faré pensant en tu,
perquè no puc fer altra cosa.

I tinc ganes que arribi el dia,
no per no veure't,
no per no tenir-te,
no per no sentir-te.
En tinc ganes perquè sé
que malgrat ser lluny,
malgrat un mar, dues illes,
i milers d'anys d'història,
res d'això fa la distància.

Quan me'n vagi
ho faré sense marxar.
Ho faré amb tu,
però sense que te n'adonis.
Ho faré al teu costat,
i t'explicaré a les nits,
abans d'anar a dormir,
on he anat i què he vist.
Ho faré els instants abans
de caure en el mateix son,
que tu,
però més lluny.

I jo sé que des d'on siguis,
em sentiràs parlar.
Ja sigui mirant el sostre,
la nit, el terra del balcó,
el microones o el llit.
I des d'on siguem
somriurem quan ens pensem.

diumenge, 15 de març del 2015

Un seis de anadiplosis

Quiero decirlo y no puedo.
Puedo amarte en el silencio.
Silencio muerto cuando te veo.
Veo y más allá de lo que creo,
creo y sé que te quiero.

Quiero hoy, por todo eso...
Eso quiero, decir qué siento.
Siento que yo por ti muero.
Muero yo, sin siquiera verlo,
verlo y sangro sin quererlo.

Quererlo quise hace tiempo.
Tiempo ha que en mi fueron...
¡fueron fuego tus besos de hierro!
Hierro y hielo ardiendo por dentro.
Dentro aún tengo eso que hoy quiero.

Quiero decirte que hoy lo intento.
Intento amarte desde lejos.
Lejos de ti, en mi, no lo niego.
Niego, sólo, que hoy puedo.
Puedo no decirte que te quiero.

Quiero y del querer nace el deseo.
Deseo verte, comerte muy lento.
Lento, como mi alma sufriendo,
sufriendo por ser todo un sueño.
Sueño con decir que te quiero.

Quiero verte, porque te deseo.
Deseo tenerte, y no puedo.
Puedo sí, escribir lo que siento.
Siento que te amo, te quiero.
Quiero decirlo y no sé cómo hacerlo.

diumenge, 18 de gener del 2015

Od(i)a a la pinya

Olora't, pinya, amb el nas d'una filla
que et mira amb cara de pomes agres:
t'oloro amb el mateix fàstic que em fan
les galetes de blat recobertes de xocolata.
Amb aquest fàstic poques t'han mirat,
si és que et miren massa.

T'han mirat massa amb ulls dolços d'estiu
aquells qui per la fruita moren:
la teva acidesa - i el teu color,
colors i angúnia, típic de tu:
has viscut groga.

Jo vull parlar-te - molt seriosament.
Per què et van importar, maleïda?
Sota la pell que et cobreix - gust no en tens,
ni plaer pels humans - i pels que vindran:
per mi estàs morta.

Massa bona et creies - fatxenda
i poca vista tens, diantre:
moderna duus - al teu cap,
les fulles verdes que esbossen els infants,
quan et dibuixen - perquè a tu no et mengen,
tan sols et pinten.
Oh trista pinya!

Jo he vist els plàtans - servits amb mel
i xocolata desfeta cobrint gelat;
he vist préssecs més taronges
que cap altra posta de sol vora el mar.
I tu ploraves - a la nevera o al mercat
com una folla.

On són els teus fans - On són els amics?
Pregunta-ho si goses al primer famèlic:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Pinya, pinya, - retorna als camps
i no caiguis mai, excuses no valen.

Escapa't, oh! Escapa't de tant poca fama.
Que el gust recuperis d'allà d'on vingueres.
Aixeca les fulles,
menja't la dolçor que mai has conegut.
On ets, pinya? - Ja no et veig.


[De l'original "Oda a Espanya", de Joan Maragall]

dilluns, 5 de gener del 2015

nº 3

3 eran los deseos del genio de la lámpara de ese maldito desierto del cuento de Aladín.
3 eran los cerditos que se iban de casa porque tenían suficiente como para emanciparse.
3 son las mellizas, o mejor en catalán, "les tres bessones".
3 eran los mosqueteros.
3 como las hienas del Rey León.
3 también, como las estatuas del Jorobado de Notre Dame.
3 son los osos de la Rizos de Oro.
3 hijos tiene Duquesa, la gata protagonista de Los Aristogatos.
3 amigos eran los de Nobita (sin contar a Doraemon).
3 eran las espías de verdad.
3 son los protagonistas de la saga Harry Potter.
3 son, casualmente, las reliquias de la muerte.
3 también, rizando el rizo, los participantes en el Torneo de los tres magos.
3 son los tambores de la canción infantil.
3 eran los bandidos.
3 son las películas de la saga Spider-man.
3 son los grandes géneros literarios.
3 son las salidas de Don Quijote.
3 eran los ángeles de Charlie.
3 es TV3.
"3 a la carta" y puedes volver a ver programas o episodios pasados de lo que sea de TV3.
33 también es Tv3.
324 "Tot el que vols saber, quan ho vols saber".
3 temporadas buenas de Skins (de todas las que hay).
3MSC, una basura de película.
3 películas/libros de "El señor de los anillos" (y no he visto/leído ni la primera)
3, por desgracia, son los Jonas Brothers.
3, afortunadamente, los miembros de Green Day.
3 hermanas, la obra de Antón Chéjov.
3 son las Tres Marías.
3 también, los tenores.
3 sabores de chocolate, aunque el blanco no llegue ni a chocolate en realidad.
3 son los nombres con los que te bautizan (por si uno era poco).
3 personas te comunican con todo el mundo.
3 son las consideradas "edades" de las personas.
3 años y empiezas la escuela (o no).
3, los miembros de un trío.
3, infidelidad en una pareja.
3 es multitud.
3 cosas son las que en teoría cumples antes de morir: el árbol que tienes que plantar, el hijo que debes tener y el libro que has de escribir.
3 hijos y eres familia numerosa.
3 hermanos (otros): la fábula.
3 fueron los amores de la Duquesa de Alba.
3 son las naranjas a repartir entre una madre y una hija, cada una con su hija.
3 es la hora que negocias con tus padres una vez te crees mayorcita.
3 son los reyes magos de Oriente.
3 son las tres lenguas originales de la Biblia, aunque poco más sé de ella.
3 son los días que tardó Jesucristo en resucitar.
3 era el número con el que se obsesionó Nikola Tesla.
3 son las pirámides más importantes de Egipto.
3 tipos de volcanes.
3 son los tipos de "k" japonesas que existen.
3 son los estados en que podemos encontrar el agua.
3 son las cartas que se usan en la lectura del tarot.
3 tipos de alma según Platón.
3 tipos de sueños según Freud.
3 poderes separados según Montesquieu.
3 formas de gobierno (aunque eso de llevarse a la práctica... menos).
3 tipos de animales según lo que comemos.
3 son los elementos del costo.
3 es la Troika financiera.
3 es el número hasta el que contamos antes de hacer algo que, por algún motivo, nos cuesta afrontar de buenas primeras.
3 son Las tres gracias de Rubens.
3 son las r de reciclaje
3, también las b de Barcelona.
3 son las alturas de un triángulo.
3 es la nota mínima para tener derecho a una recuperación.
3 son las ciudades que forman Budapest.
3 son las Americas.
3 son las partes en que se divide la bandera de España, pero también de Afganistán, Andorra, Argentina, Austria, Bélgica, Benin, Bolivia, Bulgaria, Camerún, Chad, Colombia, Costa d'Ivore, República Checa, Ecuador, Egipto, El Salvador, Estonia, Francia,  Eslovaquia, Eslovenia, Alemania, Guatemala, Guinea, Honduras, Hungría, India, Iran, Irak, Irlanda, Italia, Letonia, Líbano, Lituania, Luxemburgo, Madagascar, Mali, Mexico, Moldova, Países Bajos, Nicaragua, Niger, Nigeria, Paraguay, Perú, República del Congo, Rumania, Rusia, Ruanda, Senegal, Serbia, Sierra Leone... y muchas más que me da palo escribir.
3 provincias en Valencia y el País Vasco.
3 es el primer número del número Pi.
3 maneras de contar: los que saben y los que no.
3 son las nomenclaturas químicas.
3 son las aves legendarias.
3, como los dragones de Juego de Tronos.
3 tristes tigres comen trigo en un trigal.
3 son las partes de la estructura de oratoria griega.
3 k de KKK.

< 3 y esto es un corazón.

diumenge, 30 de novembre del 2014

Crítics dies de pluja

Són les 19:01 quan començo a escriure tot això.

Està plovent. I no poc, que diguem. Fa una estona els llums han fet una d'aquelles "fintes" que sembla que es vagin a fondre els ploms, però no. Seria una putada si ho fessin perquè ara mateix estic amb un 2% de bateria i si em quedo sense electricitat la gràcia que em farà tendirà a 0.
La cosa està en que em venia de gust rajar una mica de la merda de temps que fa avui. Ahir ja feia mal dia, va ploure i com és habitual en els dies que plou doncs tornes xopa a casa, gotejant amb el paraigües quan creues el passadís per deixar-lo fora, i és fàcil endur-te una mini bronca del plan "fes el favor de no mullar més el terra". I llavors et treus les sabates i t'adones que és possible caminar sobre les aigües. Però bé, ahir tampoc era tant tant tant semat. Osigui plovia, però no era constant (k) i per tant es feia més suportable.

Però avui passa de mida.

Fa hores, HORES, que plou. I no para. I llavors de sobte trona i llampega i tu penses "ai, què bé que estic a casa i no he de sortir". I també penso: aquella gent que diu "m'encanta el so de la pluja", també avui estan feliços de sentir tota l'estona el so del diluvi? Perquè és avorridíssim. D'aquesta gran reflexió precisament n'he fet un snapchat, perquè és el que actualment s'ha de fer els dies que plou, que fa sol, que el cel és vermell o que hi ha lluna plena. És així de trist: necessitem fer fotos i explicar el que passa, perquè sinó ens podem sentir marginats i ja veus tu quin percal, com si de nosaltres depengués que la resta de la humanitat sàpiga que plou o com si el fet de dir-ho ens integrés més a la societat. Doncs bé, per no trencar amb els estereotips i les modes he fet un snapchat dient que plou. El que passa és que no he mirat els de l'altra gent. Bé, sí, però els he passat ràpid. Com tampoc els deuen importar massa a ells els meus. Ja veieu, és així d'hipòcrita tot plegat. Però forma part del joc. I ens sentim tots millor perquè ve a ser com una mena de tradició tant adquirida que la veiem necessària. Encara que ens sigui completament indiferent el que facin els iguals a nosaltres.

19:11. Segueix plovent.

Feia temps que no escrivia. I la veritat és que m'adono que estic escrivint moltes coses sense sentit, sense fil argumental, sense ni tant sols estar relacionades. Però m'és igual. I hauria de fer feina, sempre dic que "he de fer feina" i en realitat em passo la meitat del temps d'aquesta feina fent coses com aquestes. Bé, tampoc m'importa. Tot i que prendrà importància quan m'hagi de quedar fins tard o quan vegi que si ho hagués fet abans, m'hauria quedat millor. Està clar que l'ésser humà ha nascut per evolucionar a poc a poc, o potser és que som uns acostumats i trencar amb rutines o costums és més complicat que arribar a Reina d'Espanya sent sangresucia.

19:16. Ara plou menys, o com a mínim és constant (k).

19:19. Ara va fort.

Fa molt vent. I tinc roba estesa, protegida però, amb el toldo. Espero que no voli. Tot i que pensant-ho bé... Si passés, podria penjar-ho al Facebook.

19:23. Se n'ha anat la llum.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Mal de muchos, consuelo de tontos

La Laura agafa els apunts de dins la motxilla amb cert fàstic. Són fulls arrugats a lletra times 12, interliniat 1'5 i justificada. Porten per títol el nom de l'assignatura de la que serà examinada en escasses 36 hores. Si no fos perquè és el primer cop que se'ls mira, probablement els agafaria amb més ganes. En canvi, el regust de pera que ha sopat encara l'ajuda a donar un toc més dolç a la vida, que de sobte se li presenta negra. La Laura ho té clar: no sap res. Res del que hi ha allà escrit té sentit. No recorda haver-s'ho llegit encara de principi a fi, ni com s'estructura, ni quin criteri segueix. Amb prou feines entén les anotacions al marge. Ara maleeix a la Laura del passat per no haver estat més previsora i haver dit "calla, millor que passi els apunts ara i així sé de què va el que han dit avui a classe o com a mínim, exercito una mica el cervell i començo a memoritzar per no arribar al dia de l'examen mig ofegada". Doncs no.

La Laura pot ser molt treballadora quan vol, però també és bastant desastre a l'hora de preveure el munt de feina que se li acumula. I en part és irònic, perquè ja des de les primeres setmanes de curs riu de si mateixa i diu "Ai, ai! Ai que no em donarà temps". Potser sí que sap preveure què passarà; és una llàstima que no actui en conseqüència. Deu ser qüestió de madurar. O d'aprendre a organitzar-se, tot i que van passant els mesos, trimestres, anys i cursos i aquí no sembla que hi hagi massa millora.

Ella diu que està al 'pou', una expressió molt teen i tal. Però es veu que no està sola. Deu ser un pou molt transitat, un punt de trobada juvenil, perquè paradoxalment hi ha molta gent del seu àmbit que diu que està com ella però que també estan ara connectats a facebook, amb un ull al whatsapp, pendents del que fan a la tele o potser llegint aquest escrit. Què carai vol dir això? Potser la Laura no ho està fent tant malament... Ben mirat, ho fa tothom. I si tothom està igual, no ha de ser la fi del món, no? La Laura es tranquil·litza una mica més, fins fa una estona estava una mica esbarada. Però llavors recorda que no està sola i que tampoc està al pou, "podria ser pitjor". Clar, sempre pot ser pitjor. I no està sola, això és molt.

Amb un somriure decideix relaxar-se abans de tornar als apunts mentre es diu a si mateixa "10 minuts més de descans i m'hi poso i no paro. Si cal, no dormo". En el fons sap que és mentida: acabarà dormint, i probablement el descans s'allargarà una mica més i tot. Qui diu 10 minuts...

Merda. Jo també havia dit 10 minuts.