Burgesia intel·lectual a la catalana

En un restaurant. Una taula principal al mig de la sala i perfectament il·luminada amb una làmpara gegant que penja del sostre. Hi ha poca gent en general. Alguns cambrers enfeinats transporten safates buides. A la taula principal, dos comensals parlen.

SR. GIRALT: Com li estava dient, estimat Dr., jo penso que tots cometem errors que després lamentem tot i haver-los intuit abans.

DR. CALAT: Home, depèn com ho miri. Per exemple ara cometré un error si em demano un cafè sol perquè sé que després no dormiré bé, però me’l demanaré igualment perquè sé que si no ho faig, després encara me'n penediré més.

SR. GIRALT: Vostè és ben rebuscat.

DR. CALAT: No, sóc realista. Jo dic la veritat. En aquesta vida no hem vingut a mossegar-nos la llengua ni a privar-nos de capritxos.

SR. GIRALT: Potser té raó. Jo mai sé què pensar.

DR. CALAT: Doncs ho hauria de saber, no troba?

SR. GIRALT: Oh, sí. És ben fàcil dir-ho. Però vostè pot fer-ho?

DR. CALAT: El què? (ho pregunta tot seguint amb la mirada una noia jove que ha passat pel costat).

SR. GIRALT: Això.

DR. CALAT: El què? Dispensi’m però m’he perdut.

SR. GIRALT: [...]

DR. CALAT: Suposo que ara vostè també s’ha perdut, com jo. És normal, en aquesta societat és fàcil perdre’s.

SR. GIRALT: I tant! Però per sort hi ha gent que és capaç de seguir el fil, de no caure en aquest bucle que es fa semblar animals buits i idiotes, perdoni l’expressió, que només se saben moure en funció del que facin els del seu voltant. Són una massa tova sense sentit. Per sort encara quedem els intel·lectuals.

DR. CALAT: Efectivament! I no crec que acabem caient entre aquesta “massa” tan poc definida, tan efímera, tan trista i insignificant. Vostè se n’adona? Aquesta “massa” no està feta per dominar el món. Només els qui en saben, els qui pensen de debò i tenen caràcter són capaços de dominar el planeta. Aquesta massa no té ideals ni coneixements de cap tipus. I la ciència... ah, la ciència! És la verdadera salvació.

SR. GIRALT: Admiro el seu discurs estimat doctor. Es nota que vostè és un intel·lectual.

DR. CALAT: La veritat és que no sé què dir-li... Intel·lectual... Vostè què entén per intel·lectual, avui dia?

(L’interocutor desvia la mirada: li ha caigut el tovalló o l’ha fet caure expressament). 

SR. GIRALT: Oh, dispensi. Podrien apagar l’aire condicionat, farien un favor als comensals. Què em deia?

DR. CALAT: Que quin és el seu parer sobre el terme “intel·lectual”, però crec que no caldrà que em respongui perquè intueixo que la seva concepció és exactament la mateixa que la meva.

SR. GIRALT: Ben segur que sí que l’és, estimat amic. Pensi que els intel·lectuals sabem el mateix.

DR. CALAT: Sí, exacte. Podem parlar de tot i sense por de quedar-nos sense arguments.

SR. GIRALT: Podem compartir idees, descobriments i experiments, inclús teories.

DR. CALAT: I el que és important: ens seguirem formant i educant sempre.

SR. GIRALT: Efectivament. Perquè som intel·lectuals. I no tothom té aquesta...

DR. CALAT: Virtut?

SR. GIRALT: Exacte! Ho tenia a la punta de la llengua. Veu? Som ben bé intel·lectuals.

DR. CALAT: Sí, de cap a peus.

(Els dos comensals es queden absorts: l’un mirant la copa buida sobre la taula i l’altre, els tres ganivets sobre el tovalló. De sobte l’estómac del Sr. Giralt demana que té gana. El seu company desvia la mirada fent veure que no ha sentit la remor d’estòmac i busca un cambrer amb la mirada. El Sr. Giralt torna a recollir el tovalló que ha tirat d’amagat per dissimular i fer veure que ha estat la cadira la que ha rondinat.)

SR. GIRALT: Quin mal servei... Portem aquí mitja hora i encara no ens han ni ensenyat el menú... Si no fos perquè és el restaurant dels dissabtes i perquè ja sé què demanaré, aquí no hi vindria més.

DR. CALAT: Oh. Així que vostè és de costums!

SR. GIRALT: Sí, sí. Intel·lectual però de tradicions. Ja sap, tots arrosseguem coses i ens en creem de noves.

DR. CALAT: Tothom és tradicional: tots fem el que hem fet tota la vida, perquè és el més segur, el que coneixem. I si ho coneixem i ens agrada, per què hauríem de voler arriscar-nos a fracassar?

SR. GIRALT: Exacte! Aquesta és una mentalitat ben sàvia. Però ara tinc un d’aquells dubtes que em remouen per dins.

DR. CALAT: L’entenc, a mi també em passa a vegades.

SR. GIRALT: Sí, oi? Són dubtes que es tornen absurds quan els formules. No m’agrada dubtar.

DR. CALAT: No? A mi sí, però no sempre. Digui’m el dubte! Potser el puc ajudar.

SR. GIRALT: No, no, millor que... que ho deixem estar. Tampoc té molt a veure amb el que estem discutint.

DR. CALAT: I doncs? Senyor, em té intrigat!

SR. GIRALT: Ja... Pot riure perquè és el que faré jo un cop formuli la pregunta perquè ja que sé que és un dubte absurd... Té a veure amb el que hem parlat abans, sobre les “masses” que no poden ni podran dominar el món perquè són buides. Sí. Té a veure amb les masses. Però també té a veure amb les tradicions.

DR. CALAT: No sé on vol anar a parar, Sr. Giralt.

SR. GIRALT: Doncs miri, aniré al gra: les “masses”, com tots dos sabem, són gent que no tenen ideals, que no saben res sobre el món ni la ciència. Els intel·lectuals no es deixen portar per ningú perquè no segueixen les masses. Però ara mateix, parlant de les tradicions, hem reconegut que ambdós som “tradicionals” i que fem el que solem fer perquè sempre ho hem fet així sempre. Per tant tenim costums que no canviem ni canviarem perquè ens han estat inculcats i que potser no han estat decisió nostra sinó que els hem adoptat. Aleshores la pregunta és: això vol dir que també som part de la “massa” perquè també tenim idees que tenen els altres i fem coses perquè en certa manera, ens sentim obligats a fer-ho perquè ho han fet abans els nostres propers?

DR. CALAT: Estimat company, veig que la seva pregunta és ben pròpia d’un intel·lectual. Per tant estigui tranquil ja que no forma part de la “massa”. Una persona de la “massa” no es plantejaria mai un dilema tant esplèndit com el seu. Pel que fa al dubte, jo crec tenir la resposta.

SR. GIRALT: Endavant.

DR. CALAT: Miri, jo em considero un intel·lectual com vostè. Els intel·lectuals som persones que pensem més que els altres. Com a intel·lectuals que som li puc assegurar que no ha de patir per semblar tradicional. Ser tradicional no és cap pecat. Fer el que han fet els nostres antepassats no té cap mena d’inconvenient. Al contrari: tothom ho hauria de fer, perquè així aconseguiríem estabilitat. No troba?

SR. GIRALT: Quanta raó!

DR. CALAT: Com anava dient, si tots ens limitem a fer allò que ens agrada i no perjudiquem i no ens arrisquem al fracàs, no creu vostè que el món seria diferent? Quantes guerres potser s’evitarien?

SR. GIRALT: Guerres? Quines guerres?

DR. CALAT: No ho sé però les guerres sempre són el final de tot conflicte.

SR. GIRALT: Cert.

DR. CALAT: Si tothom es limités a allò que de debò li plau, el món aniria millor. I això és el que hem de fer els intel·lectuals: intentar reconduir la societat. No hem d’afavorir aquests “nous-pensadors” que creuen que tot ha de ser llibertat, que hem de marxar del país per cercar feina o la “felicitat”.

SR. GIRALT: Què carai és la felicitat? La felicitat és aquí.

DR. CALAT: La felicitat és a casa. Ho veu? Vostè mateix ho està verificant. Hem de romandre on ens ha tocat viure i buscar la estabilitat a partir del que tenim. Si cada dissabte seiem en aquesta taula, mengem bledes amb pollastre al forn, crema catalana i bevem vi rosat, quin problema hi ha? Cap, perquè és el que volem fer.

SR. GIRALT: A nosaltres ningú ens ho ha manat.

DR. CALAT: No. Ho hem decidit. Millor dit: ho vam provar tal dia, ens va agradar i per això ho seguirem fent fins que ens en cansem.

SR. GIRALT: Ara ho veig tot molt més clar...

DR. CALAT: I tant. Miri, per exemple, els de la taula de la seva esquerra. Miri’ls. Sempre seuen en aquella taula cada dissabte, com nosaltres. I també els de la taula de l’entrada.

SR. GIRALT: M’atreviria a dir que una majoria de la sala és la mateixa que la que hi havia dissabte passat, i l’anterior potser també... Inclús l’anterior i tot! Quina casualitat, no?

DR. CALAT: Casualitat? La casualitat no existeix, amic meu! Això vol dir que els intel·lectuals progressem, ens multipliquem: ells també han après la lliçó. Ells també saben el que els pertoca. Em sento orgullós de mi mateix. (Alça la copa buida i convida a un brindis al seu company).

SR. GIRALT: Encara no tenim vi... Cada dia són més lents, aquests cambrers.

DR. CALAT: Per a què vol el vi? Brindar és solemne. Brindem pels intel·lectuals.

SR. GIRALT: Pels intel·lectuals!

Brinden amb les copes buides i es beuen l'aire de dins.

Cereals

Cereals. Llet. Gust. Dolç. Xocolata. Gana. Son. Matí. Dilluns. Vacances. Estiu. Calor. Platja. Aigua. Refrescar. Descans. Coco. Tovallola. Sorra. Cigarrets. Tabac. Pudor. Càncer. Pulmons. Malaltia. Mort. Vellesa. 90 anys. Saviesa. Llegir. Estudiar. 3 anys que em queden. Periodisme. UPF. La classe. Riure. Feina. Crisi. Periodistes. Blog. Futur. Futur poc prometedor però l'afrontarem. La Vanguardia. Rubalcaba. Política. Acampada Jove. Dimecres. Festa. Concerts. Nits de festa. Gent jove. Nous amics. Calor. Asfíxia. Tenda. Quechua. Dormir. Avions. Sortir. Llibertat. Nous horitzons. Noruega. Fred. Olors. Fritanga. Fish & Chips. Guiris. Rubios de ojos azules. Família. Temps de cohesió. Visites. Caminar. Descobertes. Sorpreses. Fotos. Vídeos. Maria i Laura fent el subnormal. Discussions. Disculpes. Victòria. Alegria. Stevens. Amor. Caliu. Barcelona és un forn. Pardines. Aire fresc. Piscina. Acampades. Alcohol. Festes Majors. Borratxeres. Empalmades. Excursions. Partits. Esport. Manca d'esport que em passarà factura. Córrer. Pluja. Paraigües. Tonteria. Capelina. Capelito. Bolet. TV3. Infantesa. Dibuixos. Rovelló. Doraemon. Plats Bruts. Joel Joan. Institut del Teatre. TeatreUPF. Actuar. Passió. Amor. Plors. Records. Tommy. Riures. Dinars. WOK. Pollos. Patates. Braves. Tomàs. Sarrià. Barcelona. Gràcia. Festa Major Gràcia. 15 agost. Santa Maria. Navarcles. Tiets i cosins. Cal Muntané. Tradicions. Crema catalana. Catalunya. El català. Wert. Por. Revolució. Maig del 68. The Dreamers. Cine. Silenci. Estrenes. The Warrens: the conjuring. Pànic. Insidious. Fets paranormals. Paranormal activity. Mal rotllo. Cases encantades. Mansions. Ficció. Mentides. Mentiders. Botiflers. Rajoy. Llum. Encariment. 3'2%. A les fosques. Mosca. i. Cançons infantils però que tothom sap i pocs la canten. Veu. Musicalitat. Coral. Afinar. Guitarra. Tears in Heaven. Motivació. Inspiració. Creativitat. Pintura. Expressió. Cos. Nuu. Puresa. Sensualitat. Carícies. Excitació. Plaer. Sexe. Somriures. Addicció. Repetim. Natillas. Danet. Oreo. Menjar industrial. Gordos. NY. Hamburgueses. McDonald's. Greix. Obesitat infantil. Verdura. Pastanagues. Taronja. Dalsy. Nens. Campaments. Polseres. Fils. Colors. Records. Plors. Il.lusions. Acudits. Enigmes. Nous coneixements. Créixer. Aprendre. Madurar. Coneixe'm una mica més. Conflictes interns. Deliberar. Discutir. Crítiques constructives. Recompenses. Diarrea. Mal de panxa. Reposar. Fer bondat. Iaia. Macarrons. El Cor de la Ciutat. Serial. Dramón. Finiquitat. La Riera. Còpia barata. Josep Maria Benet i Jornet. Els Catarres. Disc. Manel. Rock català. Ballar. Sardanes. Sevillanes. Sevilla. Espanya. San Fermín. Toros. Sangría calenta Don Simón. Tapas. Birres. Pipí. Carrers. Companyia. Quotidianitat de festes. #Postureo. Facebook. Presumim de l'estiu 2013 amb fotos i publicacions. Hipocresia. Cal? No.

Prou.

Cereals. 

Jägermeister

Es mira el melic sense deixar de cargolar-se els pèls del pit, amb la mà esquerra. Ara ja no té tant de fred, ha estat un moment i prou. Com si no hagués passat, com si el tic-tac del rellotge no només fes passar els minuts i les hores sinó que també enterrés les sensacions punyents dins del seu cervell.
A fora plou, diluvia, aviat sembla que hagi de pujar el nivell del mar i innundar la ciutat. Però no. Sense deixar de jugar amb els pèls, els ulls es concentren en les restes de sang seca que encara no han desaparegut de les seves mans. Qui hauria de dir que dues hores, trenta-vuit minuts i quaranta-sis segons abans aquelles dues mans havien silenciat per sempre a una persona.
Bé, el terme "persona" hauríem de matitzar que a parer seu no ho era. Potser a ulls nostres sí perquè complia la definició d'ésser humà, amb dos ulls, dues cames, dues mans, un cor, un sistema nerviós amb un cervell com a dirigent, pudor corporal, desitjos sexuals i emocions quotidianes. Però segons ell no era ni havia estat mai persona, per això el tranquil·litzava i no tenia la consciència bruta d'haver matat a ningú. Per ell era com haver trepitjat una miserable formiga. És més, se sentia inclús un heroi, podia defensar la seva actuació estoicament. Havia fet un favor a la resta de la humanitat que coneixia a la víctima. Segur que havia tingut més enemics. Segur que molta gent li havia desitjat la mort, assessinar-lo amb les seves mans, trencar-li el cap, llençar-li qualsevol cosa per damunt o qui sap si practicat budú. Ell creu en la teoria que diu que tothom té el seu destí escrit, i que hi ha dos tipus de persones, els que mereixen morir de vells i els que han d'estar morts abans de ser massa vells. En el seu cas, es considerava l'escollit per acabar amb la vida d'algú que amb la seva simple existència estava perjudicant-ne d'altres.
Un somriure alleugerat se li escapa de sobte al formular aquesta afirmació tant solemne, se sent com un rei quan acaba de sentenciar que tal persona ha de morir devorat per les feres. O com un emperador veient batalles entre tigres i esclaus mig moribunds, que tothom sap que abans de tirar-los al colosseu els deixaven un dia o dos sense menjar per així garantir un espectacle carnívor i suculent més espectacular. Imaginant-se amb la seva corona i envoltat per una capa del color de la sang dels seus dits, respira profundament i es deixa tranquils els pèls del pit, que ja se li estaven formant una rasta. Està content, molt. Si no li fes tanta mandra, encendria l'ordinador i pitjaria "play" a la seva llista de reproducció predilecta "Life is not long enough". Ironicament el títol no podria ser més indicat, pensa.
Se sent fort, invencible. Si ha sobreviscut a això, ja res li fa por. Sap que aviat saltaran les alarmes. La policia obrirà un expedient; milers de documents word i de documents en format paper i de caràcter estrictament confidencials, molts del quals de ben segur que acabaran sent paper mullat perquè com és d'esperar, acabarà sent un cas més sense resoldre. Un cas obert que el temps acabarà fent oblidar, igual que ell.
Allarga la mà dreta i agafa l'ampolla de Jägermeister de la tauleta de nit per fer-ne un glop. No recorda quanta estona fa que beu, però n'estima bastanta perquè ara ja només queda un terç o menys del total del líquid. Aquella sensació de tranquil·litat encara perdura dins seu. I el millor és que té clar per què la sent: no té enemics. S'acaba de demostrar a si mateix que ja no cal patir per res ni ningú. Ell tot sol és capaç de tot i de fer-se amb tothom. Ja no tem a res ni ningú aliè. Ni tant sols a la policia. Sap que mai ningú el trobarà, que mai ningú el podrà relacionar amb aquell assassinat, que mai ningú gosarà qüestionar la seva innocència.
El següent glop de Jägermeister però, té un efecte diferent dels altres. De sobte una realitat se li ha fet clara dins seu. S'acaba d'adonar que assassinant a aquella persona a qui tant d'odi guardava, ha acabat amb els seu principal alicient. S'adona que feia molt de temps que somiava en la seva mort, que molts desitjos s'havien enfocat cap a liquidar la seva víctima, que inclús en el seu viatge a Roma havia desperdigat 2€ a la Fontana di Trevi al desitjar que morís abans d'acabar-se l'estiu. I ara quin objectiu tindria?
Lluitant contra l'efecte de l'alcohol és capaç de fer el càlcul: portava dos anys i mig traçant el pla per cometre el crim, uns cinc anys desitjant-li la mort, vuit anys d'odi in crescendo i vuit anys menys un dia des del moment en que es van conèixer per primer cop. I tot aquest temps ara queda reduit a res.
De sobte nota com li falta aire i se li adormen les cames. No sap si té més fred que calor o al revés, només sap que no es troba bé i que respirar li costa. Una angoixa s'apodera de si mateix mentre no es para de repetir que ara ja no val la pena seguir endavant. S'ha adonat que matant un rival s'ha matat a si mateix. S'ha adonat que ell tot sol ha acabat amb el què li donava energia cada dia per seguir visquent. Ha conegut l'odi però n'ha abusat. Aquest és l'error.
I ara ho veu tant clar. Ja no té enemics, o això és el que creia fa uns segons. El que de debò li passa és que acaba de descobrir que el seu únic enemic és ell mateix. I que ara mateix qui de debò li pot complicar l'existència és ell. Té por de no trobar altres alicients, de no aferrar-se a res més perquè senzillament pensa que ja no hi haurà res més que li doni tanta força com per voler seguir visquent.
Acabant-se l'ampolla verda de la tauleta de nit, s'incorpora i es dirigeix cap a la cuina. Buscarà qualsevol estri que el permeti acabar amb la vida del seu enemic, com ja ha fet una vegada i ha descobert que és el que necessita.