La legitimitat literària i Cayetana de Alba

Feia aproximadament un parell de mesos que no entrava al Corte Inglés. No és que sigui una activitat molt rutinària en la meva vida, però són aquells llocs que sense voler-ho a vegades t'hi trobes dins, ja sigui per comprar una llibreta, cereals, preservatius, un shampoo o qualsevol altre merda. El cas és que avui hi he entrat perquè buscava un llibre que m'han recomanat. Sempre que vaig a comprar llibres m'agrada buscar-los jo sola, però no perquè no necessiti els STAFF que corren per allà, és mera qüestió d'entreteniment personal: m'agrada passejar la mirada per 3.047 llibres abans de topar amb el que busco. Sempre trobo lectures que em criden l'atenció, altres que em sorprenen pel preu astronòmic, lectures que em marco pendents i altres que em juro no llegir mai.

El cas és que mentre vagava per la secció de llibreria del Corte Inglés m'he trobat amb un llibre amb títol en cursiva vermell "Lo que la vida me ha enseñado", i just a sota la cara de la Cayetana Stuart y Silva. En altres paraules, el jeto de la Duquesa de Alba. 

No faré cap declaració sobre aquesta dona que ha tingut l'amabilitat de publicar un llibre parlant de les seves experiències perquè la resta de la humanitat entenguem quines peripècies ha viscut, pobreta, que segur que ha tingut una vida molt dura. Però sí que faré una reflexió del que seria l'existència de tal "novel·la". (Si has arribat a llegir fins aquí, treu-te del cap que ara em posaré a despotricar de la Duquesita. Vaig una mica més enllà).

No m'he llegit "Lo que la vida me ha enseñado", ho reconec; i reconec que la meva intenció és no llegir-me'l mai perquè no penso que aquesta dona m'hagi de donar consells de com m'he de prendre la vida. La meva intenció amb aquesta entrada al blog és plantejar el següent: estem en un país lliure on tothom té coses a dir i on tothom pot expressar el que pensi sempre i quan no atempti contra la llibertat i vida dels altres, i sempre des de la tolerància i el respecte. Fins aquí tots d'acord. Ara bé, quina reacció tenim quan veiem que algú a qui no tenim apreci publica algun llibre? No sé quants dels que llegiu ara això sou fans, per exemple, de Joan Laporta, de José Montilla, de Risto Mejide o de Mercedes Milá. Tots ells han publicat. Ha de ser més lícit publicar a Mejide que a Laporta? 

Hi ha molta gent que escriu i escriu molt bé. Una vegada em van dir una frase que no oblidaré mai: "Escriu bé qui té les idees clares i sap com estructurar-les". No sé fins a quin punt la Cayetana té les idees suficientment clares com per escriure una novel·la (perdoni Duquesa) però el cas és que ho ha fet.

No salteu, encara no he acabat. El que vull criticar del nostre país lliure és el següent: tothom té el dret a escriure, però qui pot permetre's publicar i vendre? Els noms que he citat abans, qui són? Ja els coneixem tots, per a o per b són personatges coneguts. I tenen fama, tenen diners i poden permetre's escriure qualsevol merda amb tota la tranquil·litat perquè saben que es vendrà. I si no es ven, ja se n'encarregaran els mitjans de fer publicitat fins assolir com a mínim, els 100.000 exemplars. 

Costa molt publicar, per sort hi ha gent bona que lluita, escriu molt bé i és capaç de fer-se un lloc entre els prestatges. Però no hauria de ser cap guerra per ser en una estanteria, per tenir el teu "nom" estampat en una coberta. L'art no és un negoci. I vull pensar que no s'està publicant en funció dels diners que es pugui embutxacar l'editorial sinó en funció de la qualitat. Per això voldria saber, per exemple, si un dia Pepito de los Palotes vol publicar "Lo que he aprendido en la Indochina" i al mateix dia arriba Joan Puigcercós amb "El que he après sent català" sota el braç, què faria Empúries si només pogués publicar-ne un dels dos? 

No vull semblar una enterada, tampoc sóc ningú per dir qui escriu bé i qui no, senzillament voldria contribuir a reflexionar sobre la literatura del moment. 

Xocolata

Fa estona que la veu d'en Carles Prats parlant sobre Rajoy i Gibraltar s'ha convertit en un murmureig fins i tot agradable. Probablement el to de veu tant pausat i dolç encara afavoreixen més aquesta somnolència que s'ha apoderat del teu cos. Ara mateix no vols pensar en res, el teu cervell fa esforços per allunyar qualsevol tipus de preocupació o decisió. I tu, com no, cedeixes i no oposes resistència. Obviament estàs bé al sofà, no tens cap raó de pes per haver-te d'incorporar. Els teus ulls no es separen de la tele, els tens entreoberts, però tampoc sembla que es vulguin acabar de tancar. Assaboreixes cada imatge que passa per davant, veus com a la televisió ara fan anuncis. No ho saps però indirectament sí: s'ha acabat el TN migdia i ara faran algun altre programa per endormiscar al públic fidel que no treballa els migdies d'entre setmana. La batalla contra la migdiada comença just en aquest instant, però tu et compromets a no deixar-te guanyar, encara que saps perfectament que tard o d'hora et despertaràs, diràs "on carai sóc?" i poc després tornaràs a recuperar la consciència i t'alçaràs a desgana i sabent que has perdut molta estona dormint. Massa. Però ben mirat, encara que sàpigues perfectament que d'aquí una estona maleiràs haver-te adormit, ara mateix no ho penses impedir. Així doncs, et deixes vèncer per TV3, que just ara emet el programa Cuines i no hi ha res millor que adormir-se veient com fan un pastís de xocolata i galetes Maria.

La cuinera d'avui es diu Carme Bosch, deu rondar els 40 anys i porta els cabells recollits. Té una veu dolça que es fa molt agradable escoltar, i les mans són àgils, es nota que deu haver fet el pastís de xocolata una quarantena de vegades abans d'aquesta. Ara agafa les galetes, les obra i les comença a trossejar. Des del sofà sents el 'clec' que fa cada galeta al partir-se per la meitat de la meitat. I tu ja no tens son. La Carme ha agafat la Nocilla i l'obra. En aquest instant et sembla sentir l'olor que fa la crema de xocolata, com si pogués passar a través de la pantalla de la tele. Saps perfectament de l'olor de la que et parlo. La textura. Aquell color moldejable que roman dins d'aquell pot de vidre. Coneixes les marques que deixa el ganivet quan el fas lliscar per endur-te la Nocilla que després untaràs en pa, galetes o magdalenes. I et saps de memòria el sabor de la primera mossegada, la dolçor que se sent quan la saliva entra en contacte amb aquella massa marró, tova i suau. El paladar es desfà a compàs amb cada moviment de la llengua i mossegada, i cada segon és més gustós que l'anterior. I saps que no ho pots parar de fer i que aquell sabor el pots prolongar tant com vulguis. Saps que cada mos és millor. T'encanta, t'encantes, i de sobte has oblidat el món que t'envolta i el que estaves fent, perquè el sabor de la xocolata ja ho té això, et fa disfrutar tant que no pots pensar en res més. La temperatura del teu cos s'accelera al pensar en aquest deliciós moment que fa tant temps que no degustes, i et sents malament perquè si és així és perquè tu ho has volgut. De sobte recordes que potser en tens. És més, posaries la mà al foc que encara en deu quedar una mica al pot de vidre de l'armariet de sobre el microones. Ni te n'adones i ja et dirigeixes cap a la cuina, l'obres i amb la mirada frenètica trobes el pot de Nocilla mig amagat darrera el pa ratllat. Un pseudo-orgasme s'escapa sense avisar. Ja està, ja ho tens. L'obres i amb plaer descobreixes que encara t'en queda la meitat. Has fet salivera, amb la llengua ho saps perfectament. Obres el pot amb cerimoniositat, com si dins hi hagués el tresor més ben guardat del món. I l'olor puja ràpidament fins el teu nas, notes llavors com els teus pulmons no et demanen oxígen, el que volen és xocolata. Inclús pots notar l'olor de les avellanes. La dolçor ja és dins, ara només cal que el paladar la pugui degustar. És un moviment mecànic que ni tant sols penses: la mà dreta obre el calaix dels coberts i agafes un ganivet qualsevol sense apartar la vista de la teva presa. Els teus ulls estan fixes en la Nocilla, el teu nas no sent res més, i les orelles fa estona que ja no senten la veu de la Carme que encara parla del pastís al menjador. No ets tu, ara ets part de la crema de xocolata. Amb certa indecisió trenques l'harmonia del pot i el teu ganivet s'enduu una mica de Nocilla, deixant el rastre dentut. Te l'acostes a la boca, però lentament, no vols fer-ho barruer. I tanques els ulls i la dolçor es fon al paladar, els ulls veuen els colors més bells, els pèls de tot el teu cos es posen de punta, vibren amb cada batec del cor, que s'ha accelerat. I sí, sents plaer, molt. Una calor immensa et recorre el cos de dalt a baix, una sensació de tranquil·litat i benestar innunda el teu cor. Mastegues amb la boca tancada per por a que s'escapi el plaer entre les dents. I en vols més, perquè a cada mossegada et sents millor, i no pots parar perquè és sense cap mena de dubte el millor sabor que has experimentat mai. I t'oblides de tot i tothom. A cada mos vius més, a cada mos les cames se t'adormen més, per això et deixes guanyar altra vegada i fent un últim esforç vas fins el sofà i t'hi deixes caure. Ara tot el teu cos està descansat.


I menges. I disfrutes. I sents més plaer i tot que l'últim cop que vas fer l'amor, cosa que podria ser preocupant si ho penses en fred però que si ho penses quan tens aquell gust a la boca et resulta evident.

No pares fins acabar-te el pot. L'escures amb voracitat, com si t'hi anés la vida. El llepes, si no fos vidre te'l menjaries. Però de sobte tornes a la terra. El gust va minvant i poc a poc tornes a la normalitat. S'ha acabat. Ja no n'hi ha més. Estàs al sofà.

Per on anaves?