divendres, 9 de juliol del 2010
Techology in 2010
Who has read Fahrenheit 451? Probably a few. And why this book? Maybe bacause Ray Bradbury has opened my eyes a little more. And not only Ray, what about George Orwell? Both have been able to show us the decay of the society.
I realize that our costums are changing, we have stopped doing simple activities like reading, talking with friends, walking... I know we have computers which can be more interesting and which are constantly developing. More often there’s more virtuality and less interaction. Maybe we’ll be the best in techology and the most illiterates. Will my generation be able to balance these endpoints? We should start by respecting people around us, although is a difficult task because what I’ve seen, we are immune to the others pain and suffering. And the reason is because the violence is part of our growth. We digest the cruel images on the tv with the delicious roast chicken which our parents have bought before arriving at home, on the way from work, because they haven’t got enough time to cook and to dinner with the family. But: we are the generation with more technology toys has anybody dreamt, thanks to our parents efforts, the sames who thinks that love could be bought. While we enjoy the game, we are widening the gap that separates us. The Million Question is: what happened or what has distanced us? Maybe it’s ironic, but in my opinion one cause could be freedom’s interpretation: we though we were free to chose, think, say and act, but simultaneously we have stopped reasoning, that has led us to the crisis, not only a material crisis, also a identity crisis. We move in herds, fashion blinds us, and if someone can’t reach the same level that the most say, he’ll be known as an outcast.
And one example of this is the every day in a high school: differences that caracterizes us are: how we dress, our mobile model, how many “play-stations” we have, our laptop, even the way we express our ideas. It’s really hard and difficult to impose yourself on the mass, because it’s an unrewarding exercise with few references. And unfortunately the comunication between parents and children is often weak and poor. On one hand, there’re teens who feel alone, and at the same house, frustrated parents who don’t know how to open a line on comunication with them. On the other hand we have teachers, the pillars of education, who will be always criticized depending on their degree of involvement.
Temps
Va avançant,
va tirant
endavant,
molt constant.
Pot ser llarg
o no tant.
Pot passar,
no parar.
Pot seguir
fins la fi.
És present
en tot moment.
És passat
quan ha acabat.
Va...
Va i se’n va,
més enllà.
Va i no vindrà,
tampoc tornarà.
No, no ho farà.
va tirant
endavant,
molt constant.
Pot ser llarg
o no tant.
Pot passar,
no parar.
Pot seguir
fins la fi.
És present
en tot moment.
És passat
quan ha acabat.
Va...
Va i se’n va,
més enllà.
Va i no vindrà,
tampoc tornarà.
No, no ho farà.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Qüestió de robots
PRÒLEG:
Els científics de l’ACIRM no paren de crear nous robots tot infringint la llei que diu que no hi poden haver més robots que homes per tal de protegir l’espècie humana. L’exèrcit ha avisat a l’ACIRM, però només ha servit perquè aquests científics s’enfadin i creïn més robots, i a sobre, per lluitar. Ara, La Mercè sap com aturar la guerra que ja ha començat per evitar que els robots acabin amb la població.
- Avisa el coronel sobre les noves decisions, Mercè.
- A les ordres.
La Mercè estava tipa de les ordres, però aquell cop era important, molt important. La guerra havia començat des de feia unes quantes setmanes; cada dia hi havia més morts, i tot per culpa d’aquells maleïts científics bojos de l’ACIRM (Associació de Científics i Investigadors de Robòtica Internacionals).
La Mercè estava farta de tot allò, només patia perquè no s’allargués més, per poder tornar amb la seva família, que ara s’amagava molt lluny d’allà. No podia deixar de pensar en els seus dos fills, en la seva mare, que la pobra dona ja tenia la seva edat (115 anys recent complerts)...
La Mercè creuava els passadissos de parets blanques que tant caracteritzaven La Seu. Aquell dia hi havia molt moviment, i no era estrany, acabaven de rebre la resposta de l’ACIRM anunciant que n’estaven tips de la poca evolució de la societat i que volien tirar endavant i seguir construint robots.
- Diuen que acaben de fabricar el primer robot capaç d’engendrar un fill – havia dit el tinent Robert avui al matí -. Si es que encara els sembla poc que ja n’hi hagin més que no pas humans, que ara va i es poden reproduir!
- Teniu raó, tinent, però ara ens hem de preocupar per l’amenaça que ens han fet.
- Amenaça? – havia preguntat la Mercè al tinent Robert.
- Sí, ens han dit que si volem que s’acabi la guerra només cal que els enviem un dels nostres agents robots amb un missatge en so de pau. La veritat és que em sembla que serà l’única manera d’acabar amb tot això...
- Però què diu, Llorenç? – exclamà en Robert- De veritat vol ser extingit per un munt de ferralla? Per un munt de ferralla que al cap i a la fi hem creat nosaltres mateixos?
- Em sembla que us oblideu d’una cosa molt important – digué la Mercè -. Nosaltres també tenim robots.
- Cert, però els nostres no han estat creats per matar a la gent. – digué en Llorenç.
- A vegades em penedeixo d’haver arribat a aquest extrem... Penseu en la gent d’abans! Fins el 2045 no hi havia robots entre els humans! Ara, a l’any 3009 tots estem rodejats de robots. Abans tothom vivia tranquil, sense màquines al seu voltant dia si dia també... per què nosaltres hem acabat en una guerra contra les màquines? No havien de ser els nostres amics?– en Robert estava destrossat.
La Mercè encara cavil·lava quan va arribar a la porta del coronel. No sabia si entrar, però la veu freda i electrònica que va sentir a través de la porta, la va fer decidir.
- Tinent Mercè, endavant.
- Coronel.
- Veig que les coses encara no estan solucionades i no sembla que vagin a millor...
- No, senyor.
El coronel es va acostar a la Mercè. El seu cos blanc, la cara, l’uniforme de coronel, el so que feien les seves passes de metall... aquell robot semblava talment un humà. La Mercè va reprimir l’impuls de tirar-se-li a sobre; sabia que resultaria absurd i que tindria conseqüències desastroses, però odiava els robots.
- Tinent Mercè, noto un lleuger pensament d’odi cap a mi. Puc preguntar per què?
- Odi? No, senyor.
- Mercè, escolti’m. – el robot es va aturar al seu davant-. L’altre dia em vaig assabentar de... de la mort del seu marit en mans d’un soldat...
- Un soldat robot. – la Mercè va abaixar la mirada
- Sí, un robot. Veurà, no sé on acabarà tot això ni com, però hem de confiar en nosaltres mateixos i ja veurà com ho podem solucionar.
- No té solució, el meu marit és mort i serà oblidat com la resta d’humans que ens extingirem aviat.
El coronel se li va apropar molt. La Mercè no es movia; el mirava fixament... als ulls.
- Mercè, vull que sàpiga una cosa: jo no sóc un robot com aquells assassins. No ho sóc ni jo ni cap dels agents que hi ha a La Seu. Només vull que li quedi ben clara una cosa: la meva missió és protegir l’espècie humana. No deixaré que li passi res ni a vostè ni a ningú més.
- Sento molt dir-li, però no m’ho crec. No m’ho crec perquè és totalment impossible això que diu: la guerra no ha acabat, no hi ha pau.
- Mercè, escolti’m. Li prometo que no passarà res més. Això s’acabarà, però necessito la seva col·laboració.
- La meva col·laboració l’ha tingut sempre. La meva confiança, no.
- Crec que està sent molt grollera amb mi, tinent. No vull embolicar més les coses, així que... si no recordo malament em venia a dir alguna cosa...
La Mercè quasi se n’havia oblidat. Li havia d’explicar el nou pla d’atac que tenien. La Mercè sabia que el pla era arriscat i si ho aconseguien, tampoc solucionarien gaire cosa, només destruir els robots, però no els creadors i les màquines. Així doncs, prengué una decisió:
- Sí coronel. Amb el tinent Llorenç i el tinent Robert havíem pensat un altre pla però ens sembla que no hi estarà d’acord i... és arriscat.
- No hi ha res impossible, i per tal d’acabar amb tot això, ja l’hi dit abans que és el més important, ho hem de provar tot. Digui’m
- La idea seria la següent: s’hauria de crear una gran font d’energia calorífica a amb un material anomenat cromometal, que serveix per obtenir grans quantitats d’energia calorífica en poc temps. El cromometal s’assembla al mercuri: es un líquid de color platejat que té una propietat que el caracteritza, i és que si el barreges amb metall, augmenta de volum en pocs segons. La nostra idea era encendre’l i crear un Sol petit.
- Està prou bé, però què en trauríem de crear un altre Sol?
- Doncs... veurà, aquí està el problema i la solució: el cromometal atrau el metall, però no tot el metall, sinó precisament el metall del qual estan formats els robots. El petit Sol atrauria el metall – la Mercè va fitar el coronel, serena -, tot el metall que forma els robots.
Es va fer un silenci al despatx. El coronel mirava fixament a la Mercè.
- Tinent Mercè, puc preguntar-li una cosa?
- Sí
- De què treballava abans de venir a l’exèrcit?
La Mercè no sabia si contestar, però al final digué:
- Era científica, treballava a l’ACIRM
El coronel va dibuixar un somriure. La tinent encara no es creia el que acabava de fer. I és que ella tenia un passat, un passat molt complicat: des de ben petita havia volgut ser científica per ajudar a l’ACIRM a crear nous robots. Ho va aconseguir, però un cop a l’ACRIM, es va adonar que allò no era el que s’imaginava: els científics somiaven en un món habitat pels robots, pels seus propis robots. La Mercè estava esvarada, morta de por, però va seguir endavant, fins el dia en que li va resultar impossible seguir ajudant als seus propis assassins. Va ingressar a La Seu amb el propòsit d’evitar la imminent invasió explicant el que sabia sobre els robots i explicant els seus punts febles. Però mai havia explicat aquest pla, el seu pla. Sabia que els robots s’haurien d’extingir i això no agradaria a ningú. Però aquell dia calia prendre una decisió, i aquella era, sens dubte, la millor i la més eficaç.
- Científica... M’ho hauria d’haver imaginat. Mercè, la vull felicitar. És la tinent més intel·ligent que he tingut mai. Per això mateix, vull que sigui vostè qui porti La Seu quan els robots ja no existim. Vull que sigui vostè l’encarregada de tancar a tots els científics de l’ACIRM quan ja no quedi cap robot que li ho pugui impedir. Ho ha entès bé?
La Mercè no s’ho podia creure. Semblava un somni. Va assentir amb el cap.
Tres mesos després, el món semblava un altre: no hi havia cap robot. La gent va haver de tornar a fer feines domèstiques i tot allò que deien que eren “coses dels anys 2000”. La Mercè va tirar endavant amb La Seu. Van tancar a tots els científics i investigadors de l’ACIRM a la millor presó que hi havia.
Tres anys després aparegué el primer robot, però només per cuinar i planxar!
O això era el que deien...
Els científics de l’ACIRM no paren de crear nous robots tot infringint la llei que diu que no hi poden haver més robots que homes per tal de protegir l’espècie humana. L’exèrcit ha avisat a l’ACIRM, però només ha servit perquè aquests científics s’enfadin i creïn més robots, i a sobre, per lluitar. Ara, La Mercè sap com aturar la guerra que ja ha començat per evitar que els robots acabin amb la població.
- Avisa el coronel sobre les noves decisions, Mercè.
- A les ordres.
La Mercè estava tipa de les ordres, però aquell cop era important, molt important. La guerra havia començat des de feia unes quantes setmanes; cada dia hi havia més morts, i tot per culpa d’aquells maleïts científics bojos de l’ACIRM (Associació de Científics i Investigadors de Robòtica Internacionals).
La Mercè estava farta de tot allò, només patia perquè no s’allargués més, per poder tornar amb la seva família, que ara s’amagava molt lluny d’allà. No podia deixar de pensar en els seus dos fills, en la seva mare, que la pobra dona ja tenia la seva edat (115 anys recent complerts)...
La Mercè creuava els passadissos de parets blanques que tant caracteritzaven La Seu. Aquell dia hi havia molt moviment, i no era estrany, acabaven de rebre la resposta de l’ACIRM anunciant que n’estaven tips de la poca evolució de la societat i que volien tirar endavant i seguir construint robots.
- Diuen que acaben de fabricar el primer robot capaç d’engendrar un fill – havia dit el tinent Robert avui al matí -. Si es que encara els sembla poc que ja n’hi hagin més que no pas humans, que ara va i es poden reproduir!
- Teniu raó, tinent, però ara ens hem de preocupar per l’amenaça que ens han fet.
- Amenaça? – havia preguntat la Mercè al tinent Robert.
- Sí, ens han dit que si volem que s’acabi la guerra només cal que els enviem un dels nostres agents robots amb un missatge en so de pau. La veritat és que em sembla que serà l’única manera d’acabar amb tot això...
- Però què diu, Llorenç? – exclamà en Robert- De veritat vol ser extingit per un munt de ferralla? Per un munt de ferralla que al cap i a la fi hem creat nosaltres mateixos?
- Em sembla que us oblideu d’una cosa molt important – digué la Mercè -. Nosaltres també tenim robots.
- Cert, però els nostres no han estat creats per matar a la gent. – digué en Llorenç.
- A vegades em penedeixo d’haver arribat a aquest extrem... Penseu en la gent d’abans! Fins el 2045 no hi havia robots entre els humans! Ara, a l’any 3009 tots estem rodejats de robots. Abans tothom vivia tranquil, sense màquines al seu voltant dia si dia també... per què nosaltres hem acabat en una guerra contra les màquines? No havien de ser els nostres amics?– en Robert estava destrossat.
La Mercè encara cavil·lava quan va arribar a la porta del coronel. No sabia si entrar, però la veu freda i electrònica que va sentir a través de la porta, la va fer decidir.
- Tinent Mercè, endavant.
- Coronel.
- Veig que les coses encara no estan solucionades i no sembla que vagin a millor...
- No, senyor.
El coronel es va acostar a la Mercè. El seu cos blanc, la cara, l’uniforme de coronel, el so que feien les seves passes de metall... aquell robot semblava talment un humà. La Mercè va reprimir l’impuls de tirar-se-li a sobre; sabia que resultaria absurd i que tindria conseqüències desastroses, però odiava els robots.
- Tinent Mercè, noto un lleuger pensament d’odi cap a mi. Puc preguntar per què?
- Odi? No, senyor.
- Mercè, escolti’m. – el robot es va aturar al seu davant-. L’altre dia em vaig assabentar de... de la mort del seu marit en mans d’un soldat...
- Un soldat robot. – la Mercè va abaixar la mirada
- Sí, un robot. Veurà, no sé on acabarà tot això ni com, però hem de confiar en nosaltres mateixos i ja veurà com ho podem solucionar.
- No té solució, el meu marit és mort i serà oblidat com la resta d’humans que ens extingirem aviat.
El coronel se li va apropar molt. La Mercè no es movia; el mirava fixament... als ulls.
- Mercè, vull que sàpiga una cosa: jo no sóc un robot com aquells assassins. No ho sóc ni jo ni cap dels agents que hi ha a La Seu. Només vull que li quedi ben clara una cosa: la meva missió és protegir l’espècie humana. No deixaré que li passi res ni a vostè ni a ningú més.
- Sento molt dir-li, però no m’ho crec. No m’ho crec perquè és totalment impossible això que diu: la guerra no ha acabat, no hi ha pau.
- Mercè, escolti’m. Li prometo que no passarà res més. Això s’acabarà, però necessito la seva col·laboració.
- La meva col·laboració l’ha tingut sempre. La meva confiança, no.
- Crec que està sent molt grollera amb mi, tinent. No vull embolicar més les coses, així que... si no recordo malament em venia a dir alguna cosa...
La Mercè quasi se n’havia oblidat. Li havia d’explicar el nou pla d’atac que tenien. La Mercè sabia que el pla era arriscat i si ho aconseguien, tampoc solucionarien gaire cosa, només destruir els robots, però no els creadors i les màquines. Així doncs, prengué una decisió:
- Sí coronel. Amb el tinent Llorenç i el tinent Robert havíem pensat un altre pla però ens sembla que no hi estarà d’acord i... és arriscat.
- No hi ha res impossible, i per tal d’acabar amb tot això, ja l’hi dit abans que és el més important, ho hem de provar tot. Digui’m
- La idea seria la següent: s’hauria de crear una gran font d’energia calorífica a amb un material anomenat cromometal, que serveix per obtenir grans quantitats d’energia calorífica en poc temps. El cromometal s’assembla al mercuri: es un líquid de color platejat que té una propietat que el caracteritza, i és que si el barreges amb metall, augmenta de volum en pocs segons. La nostra idea era encendre’l i crear un Sol petit.
- Està prou bé, però què en trauríem de crear un altre Sol?
- Doncs... veurà, aquí està el problema i la solució: el cromometal atrau el metall, però no tot el metall, sinó precisament el metall del qual estan formats els robots. El petit Sol atrauria el metall – la Mercè va fitar el coronel, serena -, tot el metall que forma els robots.
Es va fer un silenci al despatx. El coronel mirava fixament a la Mercè.
- Tinent Mercè, puc preguntar-li una cosa?
- Sí
- De què treballava abans de venir a l’exèrcit?
La Mercè no sabia si contestar, però al final digué:
- Era científica, treballava a l’ACIRM
El coronel va dibuixar un somriure. La tinent encara no es creia el que acabava de fer. I és que ella tenia un passat, un passat molt complicat: des de ben petita havia volgut ser científica per ajudar a l’ACIRM a crear nous robots. Ho va aconseguir, però un cop a l’ACRIM, es va adonar que allò no era el que s’imaginava: els científics somiaven en un món habitat pels robots, pels seus propis robots. La Mercè estava esvarada, morta de por, però va seguir endavant, fins el dia en que li va resultar impossible seguir ajudant als seus propis assassins. Va ingressar a La Seu amb el propòsit d’evitar la imminent invasió explicant el que sabia sobre els robots i explicant els seus punts febles. Però mai havia explicat aquest pla, el seu pla. Sabia que els robots s’haurien d’extingir i això no agradaria a ningú. Però aquell dia calia prendre una decisió, i aquella era, sens dubte, la millor i la més eficaç.
- Científica... M’ho hauria d’haver imaginat. Mercè, la vull felicitar. És la tinent més intel·ligent que he tingut mai. Per això mateix, vull que sigui vostè qui porti La Seu quan els robots ja no existim. Vull que sigui vostè l’encarregada de tancar a tots els científics de l’ACIRM quan ja no quedi cap robot que li ho pugui impedir. Ho ha entès bé?
La Mercè no s’ho podia creure. Semblava un somni. Va assentir amb el cap.
Tres mesos després, el món semblava un altre: no hi havia cap robot. La gent va haver de tornar a fer feines domèstiques i tot allò que deien que eren “coses dels anys 2000”. La Mercè va tirar endavant amb La Seu. Van tancar a tots els científics i investigadors de l’ACIRM a la millor presó que hi havia.
Tres anys després aparegué el primer robot, però només per cuinar i planxar!
O això era el que deien...
Una llauna d'història
El meu nom és Coca-Cola però els amics em coneixen per Coca. Possiblement has sentit aquest nom, però no tinc perquè ser jo: les meves germanes i germans es diuen igual, i tot per una qüestió de mandra i de no voler buscar noms! Doncs bé, m’agradaria explicar-vos la meva curta vida abans de ser aixafada en aquestes màquines que m’envolten i convertir-me en un altre objecte. La veritat és que m’ha costat molt arribar fins aquí... Tot va començar un dia molt calorós d’estiu. No estava pas a Barcelona llavors: sóc una llauna MADE IN THE USA. Sí! Totes les llaunes acostumen a ser fabricades al mateix lloc on són desintegrades, però jo he estat de les més afortunades. Em van comprar en una màquina de refrescs a una parada del metro de Nova York. Recordo que estava al costat de la meva amiga Nestea (què deu ser d’ella?) i que el nostre acomiadament va ser com les de totes les llaunes:
- M’hi jugo un glop menys a que aquesta família que ve cap aquí em compren a mi – va dir-me la meva amiga.
- Accepto l’aposta.
Eren quatre: un pare, una mare, una nena de 10 anys i un noi de 26. Eren americans i estaven morts de set. Portaven maletes: anaven a París. La nena, que per cert es deia Jane, va començar a dir que volia alguna cosa per beure.
- Observa bé com el Nestea passa, un cop més, la mà per davant de la cara de les Coca-Coles.
- No cantis victòria, Nesti, que em sembla que tenen problemes amb les monedes...
Efectivament: la mare només tenia diners per una sola llauna. Tenien pressa. La Jane no sabia què escollir. Ens miraven fixament: ara jo, ara la Nestea, ara jo, ara ella...
- Mare, no sé què escollir! Nestea o Coca-Cola?
- Escull Coca-Cola – digué el seu germà, en Micheal- així me’n dones un glop.
D’aquesta manera va ser com jo, la Coca-Cola, vaig emprendre el meu viatge final. Em van obrir tot just vaig entrar en contacte amb l’aire exterior. Quina sensació això de saciar la set a un humà! Em vaig sentir útil, havia complert la meva missió: he estat útil, aquest és el lema de les llaunes de refrescs; si abans de ser beguda et passa alguna cosa, llavors et converteixes en una llauna fracassada i ets, per sempre més, una llauna discriminada. Ha de ser molt dur... Però tornem a la història. Un cop ja estava buida, havíem arribat a l’aeroport. La Jane se m’havia anat bevent a poc a poc per durar-li més, però l’últim glop l’havia fet el seu germà Micheal, sense el qual ara no estaria a Barcelona. En Micheal no em va deixar de mirar: amb els dits prenia mides del meu cos. Que potser no havia vist mai una llauna o què? Més endavant ja sabreu la raó de tants miraments. Després d’estudiar-me tant, em va posar a la butxaca. Amb prou feines hi cabia! Just llavors arribàvem a les màquines que controlen els metalls. Vaig pensar que em llançaria a la paperera, però va passar una cosa molt curiosa: en Micheal em duia mig ofegada a la butxaca. Quan va passar pels controls, les alarmes es van disparar. Immediatament, en Micheal em va treure de la butxaca. Vaig ser ensenyada al policia; en Micheal va arronsar les espatlles i em va esclafar amb una mà. Què carai li havia fet per deixar-me d’aquella manera? Que no havia estat jo qui li havia saciat la set? Els humans ens tracten fatal... El policia va dir-li no sé què, en Micheal va contestar-li i em va llançar a dins de la motxilla. Em van mirar per l’escàner i semblà ser que no van detectar res. Què es pensaven? Que era una bomba o què? Així va ser quan vaig saber que aniria amb ells de viatge. Durant tot el vol, en Micheal va fer el possible perquè tornés a tenir la forma de llauna d’abans. Ho va aconseguir. Em va agradar veure’l feliç, i jo també ho vaig ser perquè li estava resultant molt útil. De sobte, em va agafar i se’m va posar a la butxaca. Ens dirigírem cap al lavabo de l’avió. Un cop dins, en Micheal va entrar en acció. Va treure unes pastilles de la butxaca, que pel que vaig poder llegir eren pel mareig. Però n’hi havia una de diferent: era una píndola que s’obria. De dins en tragué un paquetet diminut amb una mena de pols. Va buidar-la dintre meu. Uix! Quin fàstic! No sé què carai era però era repugnant! En Micheal va sortir del lavabo agafant-me amb totes les forces i em va deixar sobre la seva tauleta individual tot el vol. Un cop a París, jo encara anava amb ell. Els seus pares li van dir diverses vegades que em llancés a la paperera d’una vegada:
- Fill, portes aquesta llauna des de que hem sortit d’Estats Units! Tira-la ja!
- D’acord. Però espereu-me, que vaig a llençar-la.
Va ser estrany, però se’n va anar molt lluny d’on estava la seva família. Jo no veia cap paperera per allí... Llavors em deixà sobre la quarta cadira de la segona renglera de seients per esperar. Va marxar i em va abandonar allà, sola, amb aquella pols dintre meu, sense ningú. Per un moment vaig pensar el tombar-me i tirar la pols fora. Però no ho vaig fer perquè vint minuts després, quatre nois de l’edat d’en Micheal se’m van acostar. Un d’ells em va agafar. Van sacsejar-me. Somrigueren. Així va ser com vaig abandonar París per anar cap a Barcelona. Aquells quatre nois em van dur a l’avió com si fos un tresor: no van permetre que ningú em toqués, ni que caigués, ni res! Vaig haver de suportar el mal gust de la pols aquella una hora més. Un cop a Barcelona, vam anar a buscar el metro. Era tard, deurien ser les 12 de la nit. Jo estava farta de tant anar amunt i avall. Em pensava que ser una llauna era només: obrir, beure i morir! Però jo portava una carrera impressionant... Quan ja estava a punt de bolcar-me i tirar tota la pols aquella pel terra, arribarem a una plaça molt misteriosa. Allí hi havia més nois. Fou molt curiós però tots duien familiars meves. Quina alegria tornar-les a veure (només vaig reconèixer a la 25ena tieta Coca-Cola, però què hi farem...)!. Totes anàvem carregades de pols blanca. Els nois ens van buidar allà mateix. Un cop plenes d’aire, directament al terra. Els nois parlaven de vendre aquella pols. Pel que vaig sentir, havia estat carregant una pols que deuria ser molt valuosa! Un d’ells anava dient que aviat vindria la policia i que s’havien d’afanyar. Ningú li feia cas. La veritat és que feien molt mala pinta, i si tenien por de la policia, això deuria ser per algun motiu. De sobte, es van sentir uns crits: uns homes van sortir de darrera una contenidors. Anaven armats i els van apuntar. Dels 10 nois que eren, 6 van arrencar a córrer amb la pols. Els altres estaven espantats. Llavors ens van veure a totes les llaunes. Ens van agafar i, després de ser esclafades, van llançar-nos contra els policies, els quals van sortir disparats darrera d’ells. Nosaltres, l’endemà, vam ser recollides i enviades finalment a la paperera. Durant tot el temps que vaig estar amb els meus familiars vam parlar sobre els nois: a totes ens havia passat exactament el mateix.
- Però no ens hem de preocupar! – digué una de les meves familiars – Aquesta és la nostra feina: fer feliços als humans! És igual les intencions que portessin entre mans, el cas és que gràcies a nosaltres s’han pogut escapar de la policia!
- I tant! – exclamaren totes – sense nosaltres res d’això hagués estat possible.
Però jo encara no les tinc totes. És cert que els hem ajudat, però: hem ajudat els bons o els dolents? Què és pitjor: saciar la set d’un malvat o matar de set un qualsevol?
Oh Déu meu, ja m’arriba l’hora: tinc les màquines aquí al costat. Sento una veu:
- Coca, ets tu?
- Nestea, què hi fas tu aquí!?
- Ui si t’expliqués...
- Em sembla que jo tampoc acabaria a temps...
- Si et digués que estic molt penedida d’haver sortit de la màquina de refrescs perquè en comptes de saciar la set, ara, per culpa meva, hi haurà més risc de morir de sobredosi, em creuries?
- No saps quant.
- M’hi jugo un glop menys a que aquesta família que ve cap aquí em compren a mi – va dir-me la meva amiga.
- Accepto l’aposta.
Eren quatre: un pare, una mare, una nena de 10 anys i un noi de 26. Eren americans i estaven morts de set. Portaven maletes: anaven a París. La nena, que per cert es deia Jane, va començar a dir que volia alguna cosa per beure.
- Observa bé com el Nestea passa, un cop més, la mà per davant de la cara de les Coca-Coles.
- No cantis victòria, Nesti, que em sembla que tenen problemes amb les monedes...
Efectivament: la mare només tenia diners per una sola llauna. Tenien pressa. La Jane no sabia què escollir. Ens miraven fixament: ara jo, ara la Nestea, ara jo, ara ella...
- Mare, no sé què escollir! Nestea o Coca-Cola?
- Escull Coca-Cola – digué el seu germà, en Micheal- així me’n dones un glop.
D’aquesta manera va ser com jo, la Coca-Cola, vaig emprendre el meu viatge final. Em van obrir tot just vaig entrar en contacte amb l’aire exterior. Quina sensació això de saciar la set a un humà! Em vaig sentir útil, havia complert la meva missió: he estat útil, aquest és el lema de les llaunes de refrescs; si abans de ser beguda et passa alguna cosa, llavors et converteixes en una llauna fracassada i ets, per sempre més, una llauna discriminada. Ha de ser molt dur... Però tornem a la història. Un cop ja estava buida, havíem arribat a l’aeroport. La Jane se m’havia anat bevent a poc a poc per durar-li més, però l’últim glop l’havia fet el seu germà Micheal, sense el qual ara no estaria a Barcelona. En Micheal no em va deixar de mirar: amb els dits prenia mides del meu cos. Que potser no havia vist mai una llauna o què? Més endavant ja sabreu la raó de tants miraments. Després d’estudiar-me tant, em va posar a la butxaca. Amb prou feines hi cabia! Just llavors arribàvem a les màquines que controlen els metalls. Vaig pensar que em llançaria a la paperera, però va passar una cosa molt curiosa: en Micheal em duia mig ofegada a la butxaca. Quan va passar pels controls, les alarmes es van disparar. Immediatament, en Micheal em va treure de la butxaca. Vaig ser ensenyada al policia; en Micheal va arronsar les espatlles i em va esclafar amb una mà. Què carai li havia fet per deixar-me d’aquella manera? Que no havia estat jo qui li havia saciat la set? Els humans ens tracten fatal... El policia va dir-li no sé què, en Micheal va contestar-li i em va llançar a dins de la motxilla. Em van mirar per l’escàner i semblà ser que no van detectar res. Què es pensaven? Que era una bomba o què? Així va ser quan vaig saber que aniria amb ells de viatge. Durant tot el vol, en Micheal va fer el possible perquè tornés a tenir la forma de llauna d’abans. Ho va aconseguir. Em va agradar veure’l feliç, i jo també ho vaig ser perquè li estava resultant molt útil. De sobte, em va agafar i se’m va posar a la butxaca. Ens dirigírem cap al lavabo de l’avió. Un cop dins, en Micheal va entrar en acció. Va treure unes pastilles de la butxaca, que pel que vaig poder llegir eren pel mareig. Però n’hi havia una de diferent: era una píndola que s’obria. De dins en tragué un paquetet diminut amb una mena de pols. Va buidar-la dintre meu. Uix! Quin fàstic! No sé què carai era però era repugnant! En Micheal va sortir del lavabo agafant-me amb totes les forces i em va deixar sobre la seva tauleta individual tot el vol. Un cop a París, jo encara anava amb ell. Els seus pares li van dir diverses vegades que em llancés a la paperera d’una vegada:
- Fill, portes aquesta llauna des de que hem sortit d’Estats Units! Tira-la ja!
- D’acord. Però espereu-me, que vaig a llençar-la.
Va ser estrany, però se’n va anar molt lluny d’on estava la seva família. Jo no veia cap paperera per allí... Llavors em deixà sobre la quarta cadira de la segona renglera de seients per esperar. Va marxar i em va abandonar allà, sola, amb aquella pols dintre meu, sense ningú. Per un moment vaig pensar el tombar-me i tirar la pols fora. Però no ho vaig fer perquè vint minuts després, quatre nois de l’edat d’en Micheal se’m van acostar. Un d’ells em va agafar. Van sacsejar-me. Somrigueren. Així va ser com vaig abandonar París per anar cap a Barcelona. Aquells quatre nois em van dur a l’avió com si fos un tresor: no van permetre que ningú em toqués, ni que caigués, ni res! Vaig haver de suportar el mal gust de la pols aquella una hora més. Un cop a Barcelona, vam anar a buscar el metro. Era tard, deurien ser les 12 de la nit. Jo estava farta de tant anar amunt i avall. Em pensava que ser una llauna era només: obrir, beure i morir! Però jo portava una carrera impressionant... Quan ja estava a punt de bolcar-me i tirar tota la pols aquella pel terra, arribarem a una plaça molt misteriosa. Allí hi havia més nois. Fou molt curiós però tots duien familiars meves. Quina alegria tornar-les a veure (només vaig reconèixer a la 25ena tieta Coca-Cola, però què hi farem...)!. Totes anàvem carregades de pols blanca. Els nois ens van buidar allà mateix. Un cop plenes d’aire, directament al terra. Els nois parlaven de vendre aquella pols. Pel que vaig sentir, havia estat carregant una pols que deuria ser molt valuosa! Un d’ells anava dient que aviat vindria la policia i que s’havien d’afanyar. Ningú li feia cas. La veritat és que feien molt mala pinta, i si tenien por de la policia, això deuria ser per algun motiu. De sobte, es van sentir uns crits: uns homes van sortir de darrera una contenidors. Anaven armats i els van apuntar. Dels 10 nois que eren, 6 van arrencar a córrer amb la pols. Els altres estaven espantats. Llavors ens van veure a totes les llaunes. Ens van agafar i, després de ser esclafades, van llançar-nos contra els policies, els quals van sortir disparats darrera d’ells. Nosaltres, l’endemà, vam ser recollides i enviades finalment a la paperera. Durant tot el temps que vaig estar amb els meus familiars vam parlar sobre els nois: a totes ens havia passat exactament el mateix.
- Però no ens hem de preocupar! – digué una de les meves familiars – Aquesta és la nostra feina: fer feliços als humans! És igual les intencions que portessin entre mans, el cas és que gràcies a nosaltres s’han pogut escapar de la policia!
- I tant! – exclamaren totes – sense nosaltres res d’això hagués estat possible.
Però jo encara no les tinc totes. És cert que els hem ajudat, però: hem ajudat els bons o els dolents? Què és pitjor: saciar la set d’un malvat o matar de set un qualsevol?
Oh Déu meu, ja m’arriba l’hora: tinc les màquines aquí al costat. Sento una veu:
- Coca, ets tu?
- Nestea, què hi fas tu aquí!?
- Ui si t’expliqués...
- Em sembla que jo tampoc acabaria a temps...
- Si et digués que estic molt penedida d’haver sortit de la màquina de refrescs perquè en comptes de saciar la set, ara, per culpa meva, hi haurà més risc de morir de sobredosi, em creuries?
- No saps quant.
REFLEXIONEM-HI, SI US PLAU
Tinc quinze anys. A ulls de molta gent sóc una adolescent integrant del llenguatge SMS, desinteressada per quasi tot, amb més ganes de marxa que d'obrir un llibre, ignorant de la vida d'un Garcilaso però una "as" en informàtica, fumadora (si no és passiva, compulsiva), i el que és més depriment: una estudiant del que se suposa ser el pitjor sistema educatiu europeu. Quina presentació tant desastrosa, no? Ja no es valora l'esforç, ara es premia la mandra. A l'escola, per exemple, si treballes i et preocupes pels estudies et converteixes en un empollón o un esquirol. Per molts, l'escola significa la repressió. No us sembla incoherent? Hem creat murs i fronteres entre nosaltres que han eclipsat la confiança entre pares i fills, alumnes i mestres, ciutadans i polítics. Hem de valorar allò que som cadascú, acceptar els nostres límits, aprendre de les nostres derrotes i tornar a creure en els somnis. El materialisme, la violència, la ignorància, el consumisme, l'ambició i la hipocresia ens fan dèbils i vulnerables.
Aquesta és la veritable crisi on ens trobem.
LA VANGUARDIA, CARTAS AL DIRECTOR, 09-02-2010
Aquesta és la veritable crisi on ens trobem.
LA VANGUARDIA, CARTAS AL DIRECTOR, 09-02-2010
La rosa i el bergant
Sempre dreta i ferma.
aguantant tota malesa,
tota força que t’intenta
treure el teu orgull innat.
Sempre alçada, mirant enlaire,
atenta a cada bri d’aire,
a cada possible mossegada,
a qualsevol altra desgràcia.
Però segueixes lluitant només
per mantenir-te allà on ets.
El teu encant no pot pas ser
superat per res més.
Qui diria que tanta bellesa
comporta així tanta defensa:
com la closca les tortugues,
tu tens urpes punxegudes.
I en un dia com avui
jo et contemplo des d’aquí.
Donant voltes i pensant
en què et fa tant fascinant.
Perquè m’omples de vida,
viva esperança, pura alegria;
perquè la teva mera presència
m’alegra l’existència.
Però perdona’m, bona rosa,
perdona ma gosadia,
perdona-la com no hauries perdonat
a qualsevol altre desgraciat.
Necessitava tenir-te a les mans,
sentir-te més propera, meva.
Necessitava poder-te acariciar
tant aquí com més enllà.
I he estat un egoista,
un pervers que t’ha privat
de més divina llibertat,
per pura enveja irracional.
Probablement he arrencat
la més gran preciositat.
He comès l’error gegant
sent un bergant enamorat.
Tempus fugit
No hi ha res més inquietant
que el temps que marca cada instant.
Cada moment que vas visquent
sembla seguir el seu corrent.
Alguns diuen que el temps és or,
altres el veuen més que això.
Uns el troben llarg, interminable;
pocs s’adonen que ja l’acaben.
El temps comporta alguns canvis:
n’hi ha de bons i de no tants.
Però hi ha un aspecte que cal dir:
ens acompanya fins la fi.
Una cosa és ben certa:
el temps és indomable,
una bèstia que ens mareja
fins que es cansa de nosaltres.
que el temps que marca cada instant.
Cada moment que vas visquent
sembla seguir el seu corrent.
Alguns diuen que el temps és or,
altres el veuen més que això.
Uns el troben llarg, interminable;
pocs s’adonen que ja l’acaben.
El temps comporta alguns canvis:
n’hi ha de bons i de no tants.
Però hi ha un aspecte que cal dir:
ens acompanya fins la fi.
Una cosa és ben certa:
el temps és indomable,
una bèstia que ens mareja
fins que es cansa de nosaltres.
És primavera
És primavera:
els ocells volen i canten,
atravessen el cel, mai se’n cansen.
Indrets bells d’aigües clares.
Prats de flors que només dansen.
Oloro la gespa, camèlies, també ginesta.
Avui sí: és primavera.
els ocells volen i canten,
atravessen el cel, mai se’n cansen.
Indrets bells d’aigües clares.
Prats de flors que només dansen.
Oloro la gespa, camèlies, també ginesta.
Avui sí: és primavera.
dimarts, 6 de juliol del 2010
La vident Filomena Cogramena (Barcelona 19/01/2009)
- Benvinguts estimats oients! Avui comencem un altre programa aquí, a “La vident Filomena Cogramena, la vident que val la pena”, i tenim al telèfon a una persona que ens ha trucat per explicar-nos els seus problemes per tal de buscar-hi una solució; que, logicament, serà la millor perquè els astres en seran els encarregats. Endavant amb la trucada.
- Hola, em dic Xavi
- Xavi! No cal que diguis res més! Pel teu timbre de veu puc deduir que ets jove i valent, com la família Fernándiz del segle XVII, natural de Tordesillas. Per la teva entonació sé que pots tenir relació amb aquesta família, i per tan, puc dir, amb gairebé tota seguretat, que n’ets un dels descendents i el teu cognom és Fernández. M’equivoco?
- No! No, no... caram! Ara sí que estic...
- ...sorprès al acabar de comprovar que sóc una vident de veritat i que aquest programa no és una farsa?
- Sí... exacte
- Tranquil, farem com si res! Però comencem: Xavi, què vols saber? Què ens vols demanar als astres i a mi?
- Doncs... bé, jo tinc diverses preguntes. Però voldria començar per saber, sobretot, si aniré bé amb el tema dels diners a partir d’ara.
- Ui... em sembla que has fet alguna cosa mal feta... tens por de res en concret? Quin signe ets?
- Taure.
- Taure! Un signe de terra! Els taures són persones molt aferrades al que tenen. Així que has perdut diners, oi?
- Sí, efectivament! L’altre dia vaig sortir amb uns amics a fer una cervesa i la cosa es va embolicar... vaig haver de pagar els desperfectes.
- Oh, ja ho veig! Et donaré dos consells perquè això no et torni a passar: el primer és que no et demanis 7 cerveses de cop amb l’excusa de que vas amb amics. I el segon consell és que a l’hora de pagar, si vas acompanyat i no vols pagar-ho tot tu, intenta dir un: “Ostres, no porto ni un duro!”. Fes-me cas: és millor estar endeutat, dir que ja els ho tornaràs demà i fer-ho a finals de mes.
- D’acord, prenc nota. Bé, tinc una altra pregunta: últimament, entre la crisi i tot això, a la feina ja no és com abans. M’explicaré: sóc administratiu i treballo per una empresa privada. Abans em dedicava a anar a reunions per tota Europa, fer conferències, organitzar viatges... però darrerament la feina està canviant. Ara el meu cap m’encomana poques tasques, cobro amb retard, m’he quedat sol al despatx perquè les dues persones que el compartien amb mi han marxat... i no sé si m’he de preocupar o què.
- Mmm... Aquesta preocupació és normal en els taures: sou persones que us costa adaptar-vos i noteu aviat els canvis. Em sap greu dir-ho però la feina no anirà per millor ja que el planeta Mart està a Balança. Saps què podries fer?
- No.
- Podries decidir-te d’una vegada a enviar el teu currículum a aquella empresa que et va recomanar un dels teus ex-companys d’Universitat, no trobes? Perquè ja va sent hora de ser una mica més decidit...
- Ah... sí, sí, sí, ara mateix ho faig. Bé, no, ara no perquè encara tinc més preguntes; aquesta és sobre la meva mare: ja fa dies que és al llit. Té els seus anys i m’agradaria saber si se’n sortirà. No sé si això serà possible...
- És clar que és possible! Per això sóc vident! A veure... la teva mare, la senyora Paula, se’n sortirà perfectament. Però jo em preocuparia més per tu: has de deixar de fumar i beure tant.
- Fumar? Però si jo no fumo!
- A qui pretens enganyar? A mi segur que no: deixa el cigarret que t’estàs fumant i fes-me cas des d’ara!
- Està bé, està bé... ja l’apago.
- Sé que és un vici, però aviat el deixaràs perquè en trobaràs un de millor. Ja has conegut a la veïna del 4t 2na?
- Doncs ara que ho dius... sí! Em sembla que sí! Vaig...
- Vas coincidir amb ella a l’ascensor l’altre dia, te’n recordes? Sí, ja ho veig. Tranquil, sé la manera de conquerir-la! Escolta’m bé: has de pujar a casa seva i demanar-li llet. Però alerta: la llet ha de ser DESCREMADA! Ah, i millor vés-hi un dimarts o un dijous a partir de les nou.
- Ostres però... jo...
- No em diguis que encara no has deixat a la del vidioclub?
- No... és que no sé com fer-ho!
- Mare meva, Xavi... Explica-li allò de la secretària de la teva empresa; és tan gelosa que ja veuràs com la perds de vista. Ah, i quan ho facis procura tenir preparat una mica de gel per la bufetada que et clavarà.
- Molt bé, ho tindré en compte.
- Alguna pregunta més?
- No, bé sí. Però el que ara vull saber és una tonteria...
- Abans de continuar, apaga el cigarret que acabes d’encendre!
- Perdó. Bé, com deia: m’agradaria saber si saps si he aprovat l’examen de conduir.
- Sense haver estudiat?!
- Però què dius! És clar que vaig estudiar!
- Quin dia vas anar a fer la prova?
- Em sembla que... dimarts.
- Així que tu en dius estudiar d’estar ajagut al sofà, mirant “Perdidos” a les tres de la matinada amb unes crispetes just la nit abans?
- Estava descansant!
- No menteixis, Xavi! Per cert: el microones fa un soroll espantós i em sembla que el senyor Ramon, el teu veí de dalt, n’està ben fart i un dia d’aquests vindrà a dir-te alguna cosa.
- Escolta Filomena, el teu programa està molt bé, però jo...
- Ara em diràs que has trucat perquè t’ho va recomanar un amic i tu et creies que tot era una farsa, acabes de descobrir que estaves equivocat i ara vols saber com m’ho he fet, qui sóc i de què vaig. No?
- Exacte.
- Doncs lamento dir-te que et puc dir el teu futur però precisament això no t’ho puc revelar. Així no tens cap altra pregunta?
- Doncs...
- No, ja veig que no. Si ets tan amable de no penjar que ara t’atendran els meus companys per demanar-te les dades de la teva VISA.
- Però…..
- Ni se t’acudeixi penjar, que et conec!
- Hola, em dic Xavi
- Xavi! No cal que diguis res més! Pel teu timbre de veu puc deduir que ets jove i valent, com la família Fernándiz del segle XVII, natural de Tordesillas. Per la teva entonació sé que pots tenir relació amb aquesta família, i per tan, puc dir, amb gairebé tota seguretat, que n’ets un dels descendents i el teu cognom és Fernández. M’equivoco?
- No! No, no... caram! Ara sí que estic...
- ...sorprès al acabar de comprovar que sóc una vident de veritat i que aquest programa no és una farsa?
- Sí... exacte
- Tranquil, farem com si res! Però comencem: Xavi, què vols saber? Què ens vols demanar als astres i a mi?
- Doncs... bé, jo tinc diverses preguntes. Però voldria començar per saber, sobretot, si aniré bé amb el tema dels diners a partir d’ara.
- Ui... em sembla que has fet alguna cosa mal feta... tens por de res en concret? Quin signe ets?
- Taure.
- Taure! Un signe de terra! Els taures són persones molt aferrades al que tenen. Així que has perdut diners, oi?
- Sí, efectivament! L’altre dia vaig sortir amb uns amics a fer una cervesa i la cosa es va embolicar... vaig haver de pagar els desperfectes.
- Oh, ja ho veig! Et donaré dos consells perquè això no et torni a passar: el primer és que no et demanis 7 cerveses de cop amb l’excusa de que vas amb amics. I el segon consell és que a l’hora de pagar, si vas acompanyat i no vols pagar-ho tot tu, intenta dir un: “Ostres, no porto ni un duro!”. Fes-me cas: és millor estar endeutat, dir que ja els ho tornaràs demà i fer-ho a finals de mes.
- D’acord, prenc nota. Bé, tinc una altra pregunta: últimament, entre la crisi i tot això, a la feina ja no és com abans. M’explicaré: sóc administratiu i treballo per una empresa privada. Abans em dedicava a anar a reunions per tota Europa, fer conferències, organitzar viatges... però darrerament la feina està canviant. Ara el meu cap m’encomana poques tasques, cobro amb retard, m’he quedat sol al despatx perquè les dues persones que el compartien amb mi han marxat... i no sé si m’he de preocupar o què.
- Mmm... Aquesta preocupació és normal en els taures: sou persones que us costa adaptar-vos i noteu aviat els canvis. Em sap greu dir-ho però la feina no anirà per millor ja que el planeta Mart està a Balança. Saps què podries fer?
- No.
- Podries decidir-te d’una vegada a enviar el teu currículum a aquella empresa que et va recomanar un dels teus ex-companys d’Universitat, no trobes? Perquè ja va sent hora de ser una mica més decidit...
- Ah... sí, sí, sí, ara mateix ho faig. Bé, no, ara no perquè encara tinc més preguntes; aquesta és sobre la meva mare: ja fa dies que és al llit. Té els seus anys i m’agradaria saber si se’n sortirà. No sé si això serà possible...
- És clar que és possible! Per això sóc vident! A veure... la teva mare, la senyora Paula, se’n sortirà perfectament. Però jo em preocuparia més per tu: has de deixar de fumar i beure tant.
- Fumar? Però si jo no fumo!
- A qui pretens enganyar? A mi segur que no: deixa el cigarret que t’estàs fumant i fes-me cas des d’ara!
- Està bé, està bé... ja l’apago.
- Sé que és un vici, però aviat el deixaràs perquè en trobaràs un de millor. Ja has conegut a la veïna del 4t 2na?
- Doncs ara que ho dius... sí! Em sembla que sí! Vaig...
- Vas coincidir amb ella a l’ascensor l’altre dia, te’n recordes? Sí, ja ho veig. Tranquil, sé la manera de conquerir-la! Escolta’m bé: has de pujar a casa seva i demanar-li llet. Però alerta: la llet ha de ser DESCREMADA! Ah, i millor vés-hi un dimarts o un dijous a partir de les nou.
- Ostres però... jo...
- No em diguis que encara no has deixat a la del vidioclub?
- No... és que no sé com fer-ho!
- Mare meva, Xavi... Explica-li allò de la secretària de la teva empresa; és tan gelosa que ja veuràs com la perds de vista. Ah, i quan ho facis procura tenir preparat una mica de gel per la bufetada que et clavarà.
- Molt bé, ho tindré en compte.
- Alguna pregunta més?
- No, bé sí. Però el que ara vull saber és una tonteria...
- Abans de continuar, apaga el cigarret que acabes d’encendre!
- Perdó. Bé, com deia: m’agradaria saber si saps si he aprovat l’examen de conduir.
- Sense haver estudiat?!
- Però què dius! És clar que vaig estudiar!
- Quin dia vas anar a fer la prova?
- Em sembla que... dimarts.
- Així que tu en dius estudiar d’estar ajagut al sofà, mirant “Perdidos” a les tres de la matinada amb unes crispetes just la nit abans?
- Estava descansant!
- No menteixis, Xavi! Per cert: el microones fa un soroll espantós i em sembla que el senyor Ramon, el teu veí de dalt, n’està ben fart i un dia d’aquests vindrà a dir-te alguna cosa.
- Escolta Filomena, el teu programa està molt bé, però jo...
- Ara em diràs que has trucat perquè t’ho va recomanar un amic i tu et creies que tot era una farsa, acabes de descobrir que estaves equivocat i ara vols saber com m’ho he fet, qui sóc i de què vaig. No?
- Exacte.
- Doncs lamento dir-te que et puc dir el teu futur però precisament això no t’ho puc revelar. Així no tens cap altra pregunta?
- Doncs...
- No, ja veig que no. Si ets tan amable de no penjar que ara t’atendran els meus companys per demanar-te les dades de la teva VISA.
- Però…..
- Ni se t’acudeixi penjar, que et conec!
La palmera (Barcelona 05-06-2009)
Conèixer en Mathias va ser tot un esdeveniment.
Va passar una tarda calorosa d’estiu al parc de la Ciutadella. Recordo que estava llegint quan vaig veure aquell vell de caminar lent, avançant pels camins de sorra on els nens petits disfruten rebolcant-s’hi. Feia molta calor, per això em trobava reposant dalt d’una de les magestuoses branques de la palmera que hi ha davant del museu de geologia. Aquelles branques imponents eren el meu llit natural. No em tocava el sol gràcies a la fresca ombra que em proporcionava el meu refugi. Sentia l’olor de les magnòlies, una olor primaveral que inspirava tranquil·litat i pau. Potser el toc d’olor de les bougambigueas ho feia tot més dolç.
En Mathias, només veure’m, no va pensar-s’ho dues vegades: es va plantar just per on havia pujat a la palmera. No el vaig veure venir, però sí que el vaig sentir arribar gràcies al soroll dels seus passos sobre l’herba verdíssima acabada de regar, amb aquella olor fresca que desprèn.
No van caldre les paraules. Em va fitar només uns instants amb aquells ulls blaus el temps necessari per fer-me comprendre la realitat. Vaig apartar la mirada del llibre per observar-lo: la seva mà acariciava les formes del tronc de l’arbre, del color de la nogalina. Em vaig incorporar. Com se m’acudia? Com podia haver estat tan atrevit i mal educat? En Mathias resseguia l’esorça de la palmera, i jo seguia bocabadat. Va ser aleshores, en només uns segons, quan ho vaig entendre: la natura... què maca que és la natura! I jo, com se m’acudia a mi seure a sobre d’un pobre arbre? En Mathias... ell m’ho havia fet veure tot, entendre el que poca gent sap, estimar allò que no sembla possible...
Però de sobte, en Mathias va trencar el silenci:
- Ah! No, no. Ja pots seure noi, jo només volia saber si hi podria pujar jo també.
Va passar una tarda calorosa d’estiu al parc de la Ciutadella. Recordo que estava llegint quan vaig veure aquell vell de caminar lent, avançant pels camins de sorra on els nens petits disfruten rebolcant-s’hi. Feia molta calor, per això em trobava reposant dalt d’una de les magestuoses branques de la palmera que hi ha davant del museu de geologia. Aquelles branques imponents eren el meu llit natural. No em tocava el sol gràcies a la fresca ombra que em proporcionava el meu refugi. Sentia l’olor de les magnòlies, una olor primaveral que inspirava tranquil·litat i pau. Potser el toc d’olor de les bougambigueas ho feia tot més dolç.
En Mathias, només veure’m, no va pensar-s’ho dues vegades: es va plantar just per on havia pujat a la palmera. No el vaig veure venir, però sí que el vaig sentir arribar gràcies al soroll dels seus passos sobre l’herba verdíssima acabada de regar, amb aquella olor fresca que desprèn.
No van caldre les paraules. Em va fitar només uns instants amb aquells ulls blaus el temps necessari per fer-me comprendre la realitat. Vaig apartar la mirada del llibre per observar-lo: la seva mà acariciava les formes del tronc de l’arbre, del color de la nogalina. Em vaig incorporar. Com se m’acudia? Com podia haver estat tan atrevit i mal educat? En Mathias resseguia l’esorça de la palmera, i jo seguia bocabadat. Va ser aleshores, en només uns segons, quan ho vaig entendre: la natura... què maca que és la natura! I jo, com se m’acudia a mi seure a sobre d’un pobre arbre? En Mathias... ell m’ho havia fet veure tot, entendre el que poca gent sap, estimar allò que no sembla possible...
Però de sobte, en Mathias va trencar el silenci:
- Ah! No, no. Ja pots seure noi, jo només volia saber si hi podria pujar jo també.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)