Madurar és

Segons el diccionari és el procés de creixement fins a assolir el màxim desenvolupament tant físic com intel·lectual. 

Madurar és deixar el xumet, el biberó i els bolquers. Madurar és quan vols posar-te l’aigua al got sense ajuda dels teus pares. Quan pots agafar els gots sense nances i beure sense mullar-te. Madurar és no comparar-te amb el germà o germana, que casualment sempre et sembla que el que té és millor que el que tens tu. Madurar també és no barallar-t’hi per tenir la mateixa quantitat de menjar al plat, o el mateix número d’olives o per tenir els gots de Cola-Cao anivellats per igual. Madurar és no jugar-te a “pedra, paper o tisores” qui es dutxa primer i qui és el primer en sortir de la banyera si hi sou dins. Però no només madures en família i entre germans, perquè els que no en tenen també maduren, clar. Madurar és no tenir por de dormir sol durant les colònies amb el cole. Madurar és acabar-te el plat sense que t’ho hagin de dir els professors i a la vegada, madurar és no fer trampes per tirar el menjar al terra quan no t’agrada. Madurar és no tenir por als contes de por. És no riure de paraules com “caca”, “cul” i “tonto” i reemplaçar-les per “merda”, “polla” i “gilipolles”. També ho és no amagar-te darrera els pares quan et presenten adults o els fills dels adults en qüestió. Madurar és perdre la vergonya davant dels teus companys. Madurar és no riure’s dels qui encara no són madurs. Madurar no significa burlar-se, menysprear ni ridiculitzar. Madurar té una connotació ‘bona’ perquè aquesta definició en el fons creus que no va desencaminada. Madurar és seguir llegint perquè tens inquietuds i vols saber com acaben les coses i el perquè. Madurar és no tenir vergonya d’acceptar(-ho) les veritats, però també és perdre la vergonya del propi cos, saber-ne veure els defectes i estimar-los. Madurar és decidir què vols en cada moment sense que ningú ho faci per tu. Madurar és no voler ser el centre d’atenció i escoltar els altres. Madurar és sacrificar-te pels amics i amigues. Madurar és dir les coses a la cara (però sense ofendre, eh? perquè madurar també és saber dir-ho tot). 

I sí, madurar és estar sola la nit de reis davant la tele, menjant una pizza i sense intenció d’anar a dormir d’hora perquè ningú et portarà regals.

TMB

Les aparences enganyen, i si no, que li ho preguntin a la senyora Carme. Era un dijous com qualsevol altre, amb aquella xafogor barcelonina típica de juliol, la que maleeixen milions de persones al llarg de l’estiu, sí. La senyora Carme es trobava a la parada de Plaça Urquinaona per agafar l’autobus cap a casa. Un dels hobbies de la senyora Carme era anar al mercat, i no a un mercat qualsevol! Des que ella ho recordava, el seu mercat era el de Santa Caterina. Pobre el que gosés canviar-li els plans! L’autobus era puntual, el problema però era poder-hi entrar: anava a vessar! No hi cabia ningú més. Els seients destinats als ancians estaven ocupats, però a la senyora Carme li era igual: ella es trobava molt bé malgrat els seus 77 anys i no creia que seure li resultés vital; al contrari. Es van acomodar, ella i el seu carro, allà on van poder. Un noi jove que havia entrat a la seva mateixa parada estava intentant agafar-se a algun lloc i, accidentalment, va topar amb la senyora Carme. La pobra dona una mica més i cau per culpa del carro, la gent i la calor, però miraculosament el jove va ser-hi a temps d’evitar que la senyora Carme perdés les dents que tants maldecaps i diners li havien costat.
- Ui, noi, a veure si la pròxima vegada vigiles més! Què no veus que em podries haver fet mal?
- Ostres, sí, ho sento. Hi ha tanta gent...
La senyora Carme se’l va mirar de dalt a baix: cabell despentinat, pantalons mig abaixats, vambes (com si no tingussin un altre calçat), els auriculars penjant amb una música impossible de cantar... deuria tenir uns 20 anys. “Quines pintes que fan els joves d’avui en dia! Mal parlats, mal vestits i mal educats! No vigilen ni tenen res en compte. Tots són iguals, els veus i et deprimeixes. Ai si aquests ens han de substiuir quan no hi siguem!”
- Vigili amb el carret, senyora. Em sembla que si el posem en aquest sentit la gent podrà passar millor- va dir el noi.
La senyora Carme va tornar en si i es va adonar que era cert per això va deixar-se ajudar per fer la maniobra.La dona se’l va tornar a mirar. “Ben mirat, aquest noi potser tampoc fa tant mala pinta com em pensava... potser no és el gendre que m’agradaria, però se’l veu bona persona.”

- És que clar... cada dijous s’ha d’anar al mercat, nen! I no et pensis que m’agrada... però s’ha de fer! Perquè en aquest món s’han de fer moltes coses, encara que no t’agradin, si vols sobreviure!
- I tant, senyora, no cal que ho juri!
- Jo, per exemple, quan tenia la teva edat també venia al mercat de Santa Caterina, i pensa que en aquella època no hi havia autobusos! Imagina’t: havia d’anar des del carrer de Casanova al mercat i després tornar!
- Caram! Ja m’ho imagino, ja. Sort en tenim, dels transports públics! Què faria jo sense ells?
- I tant, nen, i tant! - la senyora Carme ja s’havia animat. No havia parlat mai amb un jove desconegut que a sobre li donés la raó. Estava sorprenentment contenta.
- A vegades, quan arribo a casa, em dic: “Veus com en realitat tens molta sort de ser on ets ara mateix?”. Mai no en som prou conscients, del que tenim. I a vegades en som conscients quan ho deixem de tenir. - va filosofar el jove.
La senyora Carme va reflexionar-hi. Aquest tipus de comentaris la tenien rumiant una bona estona; no hi estava acostumada. Potser perquè a “Sálvame” no eren habituals...

- Caram, si ja em toca baixar! Bé, espero que li vagi molt bé, senyora.
La senyora Carme va dir-li adéu al noi i es va quedar pensant mentre es tancaven les portes i el noi sortia corrents, obrint-se camí entre la gent del carrer. Se’l va mirar fins que el perdé de vista, encara pensant en la breu conversa. Tenia tanta raó! Va ser aleshores quan es va adonar que a la pròxima li tocava baixar a ella. Va agafar el carret i es va encaminar cap a la porta amb més facilitat perquè ja no hi havia tanta gent. Just quan esperava que les portes s’obrissin, es va adonar de que la reixeta on hi havia hagut el seu moneder era buida. Massa tard, hi va caure:

- Lladre!

La ballarina

Una lleu estrebada al turmell va fer que rebaixés el ritme del seu ball dalt del podi d’aquell bar musical ple de gent i sorollós. La dona va mirar al seu voltant, esperant que ningú s’hagués adonat que havia parat de fer aquells moviments sensuals amb la barra de metall per culpa de l’edat, que ja li començava a passar factura. Efectivament, ningú se la mirava. Feia temps que era invisible, feia temps que ja no se sentia el centre d’atenció, les mirades masculines ja no recorrien el seu cos provocatiu amb la flama del desig als ulls.

Amb seu estil felí i femení va ajupir-se fins quedar asseguda al podi, i amb compte de no caure per culpa dels talons de 15 cm va tocar de peus a terra. La sensació que va sentir aleshores no l’havia sentit mai abans. Va notar com el terra es desfeia als seus peus, com les cames se li plegaven involuntàriament i com de sobte les seves mans frenaven una caiguda que podria haver estat monumental. El cap, desconcertat, va amortiguar la caiguda i no va poder evitar mossegar-se la llengua. Instantàniament, un dolor va innundar-li la boca i un gemec es va escapar entre aquells llavis fins i perfilats abans molsuts i captivadors.

Ella, innocent, esperava que unes mans l’ajudessin a incorporar-se, que acompanyessin el seu cos pràcticament nu fins a recuperar la seva postura vertical. Però ningú va ajudar a alçar la ballarina.

Es va aixecar amb les mans llefiscoses que havien quedat negres només tocar aquell terra banyat d’alcohol, burilles, cendres i restes de bruticia del carrer, i va encaminar-se cap al lavabo. La cua de noies que esperaven entrar-hi era interminable. La dona se les va mirar ràpidament, descobrint cares precioses cobertes d’una capa de maquillatge que els donava a totes la mateixa expressió, les mateixes faccions, la mateixa elegància idealitzada, els mateixos tons de pell i ombres als ulls. Eren iguals. Però el que més va impactar la ballarina va ser adonar-se que no eren tant diferents d’ella. Amb discressió va intentar passar per davant de les noies i estalviar-se així la cua.

- Eh! Eh, escolta, que fa molta estona que estem aquí dretes, saps? Espera’t com totes.

No, no es podia esperar perquè el turmell li feia molt de mal i volia rentar-se les mans. Necessitava seure una estona i relaxar-se. No podia sortir del local, li ho tenien prohibit. Però d’altra banda, si havia de fer aquella cua, l’obligarien a tornar al podi a ballar amb la barra de metall, sola.

Sense pensar-s’ho dues vegades va donar mitja volta i va col·locar-se a l’entrada del lavabo dels homes. Estaven ocupats tots quatre, però al cap de mig minut van sortir-ne dos joves, que no es van rentar les mans. Dissimuladament, la dona va entrar al lavabo de més a l’equerra. Va tancar-se amb pestell, i al veure l’aspecte de la tassa del vàter, unes ganes immenses de sortir d’allà van eriçar-li tots els pèls del cos.

Amb molt de valor va poder tapar la tassa, i amb més valor encara va aconseguir seure-hi al damunt. Va treure’s els talons sense tocar el terra i va deixar els peus recolzats sobre la tassa, agafats entre els braços. Estava freda. Es va abraçar a si mateixa i va tancar els ulls un moment, intentant ignorar la cançó que sonava a tot drap a la pista de ball. Ell es deuria haver adonat que no hi era, però encara disposava d’uns minuts de tranquil·litat abans no es preguntés si de debò era al lavabo i anés a comprovar-ho.

Una vibració dins dels sostens va espantar-la. Va desbloquejar el mòbil i va llegir el missatge:

“Avui et passaré a recollir a les 10, abans no puc”.

Una llàgrima incontrolada va escapar-se-li d’aquells ulls espantats i adolorits, emportant-se el color negre que els envoltava i dibuixant una línia gris molt fina per la galta. Eren només les quatre.

Amb la mà va fer-se una frega al turmell amb molt de compte. Li feia mal. El tenia vermell. Se’l podia haver torçat? Com? Potser al caure a terra... No recordava haver-se fet mal abans. No recordava res. Ni tan sols com havia arribat allà, en aquell bar i treballant dalt d’un podi, ballant davant d’un públic que només venia a esbargir-se de la rutina, a beure per oblidar, a riure per no plorar. Però ella només tenia una cosa clara que sense voler els seus llavis van pronunciar: Me’n vull anar a casa.

Aleshores va prendre consciència del que acabava de pronuciar, i com si fos boja, va començar a riure mentre els seus llavis no paraven de repetir que volia marxar. Reia i rigué com mai abans va creure recordar. De sobte es va adonar que les parets es desfeien, que eren humides, es veien borroses i difuminades. Estava plorant.

La dona va sortir d’aquell lavabo i va dirigir-se a la pica. El mirall li va retornar una cara bruta de maquillatge mal escampat. Els ulls havien perdut el contorn negre que els pronunciava. Els llavis també havien perdut el vermell potent de tant plorar. Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar paper, va mullar-lo i es va fregar la cara de dalt a baix. Aquesta acció la va repetir fins a tres vegades, i quan va mirar el mirall, un alleujament va innundar-li el cor: tornava a ser ella.

Sense pensar-s’ho, va encaminar-se cap a la porta i el va buscar amb la mirada. Era al costat de la barra, parlant amb la cambrera. No se’l veia gens preocupat per la seva absència. Potser no s’havia adonat que feia ben bé mitja hora que no era al podi ballant, que no estava treballant. Decidida, va acostar-se a un dels sofàs on hi havia tota una pila de jaquetes, bufandes i bosses. Sense dubtar, va agafar la primera jaqueta que trobà i se la va posar. Per dissimular encara més, va agafar una bufanda i es va tapar. I ràpidament va obrir-se pas entre la gent per acabar abandonant el local.

 Havia esperat sentir alguna veu que la cridés, que l’aturés, que l’agafés pel braç i l’obligués a entrar altra vegada al seu lloc. Però ningú va impedir-li la sortida i ningú va dir-li absolutament res. Ell no s’havia adonat de res. Per primer cop va agrair ser invisible, i un somriure sec se li va escapar. Al carrer hi havia molta gent, alguns fumant, altres bevent, altres rient. Però ningú es va adonar que entre ells una dona amb una jaqueta d’home immensa va creuar buscant un consol i fugint d’aquell infern, sola.

Al cap de trenta minuts caminant, els peus ja no li responien. El turmell li feia molt de mal, i estava glaçada perquè tret de la jaqueta, l’uniforme laboral no la cobria gens. Va seure a l’entrada d’una casa, en un carreró solitari i estret. Va treure’s les sabates i va arraconar-se a la cantonada de la porta d’aquell edifici. Per mantenir les mans calentes, les va posar dins les butxaques i de sobte, els seus dits de la mà esquerra van palpar una bosseta de plàstic al fons de tot, petita i tancada hermèticament. Encara no l’havia treta que ja sabia el que contenia aquella bosseta, ja que només palpant-la va desestimar la idea d’haver de comptar-ne els grams suficients. Li’n sobrarien.

Aleshores, amb un somriure alleugerat, va saber que aquella nit moriria.

Trucada d'una mort anunciada

Demà et moriràs.

No vaig saber reaccionar quan aquella tal “Jimena, tarot de verdad” em va dir allò. No m’havien dit mai una cosa així. Com se suposava que m’ho havia de prendre? Li vaig demanar com ho sabia, si tenia alguna idea de la causa de la meva mort, perquè jo era una persona sana, també si patiria o si seria dolorós... em va respondre que ella no podia veure-hi més enllà, però que estava convençuda de que demà em moriria.

Així que m’ho vaig creure. Aquest era el primer pas: acceptar-ho. Però em va costar molt: jo sol no sabia com afrontar un tema tan seriós com aquell! Havia d’explicar-ho a algú, fer-ho públic perquè així sabéssin que les meves hores estaven comptades. Vaig decidir dir-ho, abans que a ningú, a ma mare. Però resulta que no era a casa quan la vaig trucar, així que li vaig deixar un missatge. A qui ho podria explicar? Se m’acudia molta gent, però a la vegada pocs amics: no volia que ho sabés el món sencer, només els més propers a mi. Per sortir de dubtes, el facebook em va salvar: dels 124 amics, només 7 van ser els elegits. Els vaig trucar un per un. Només el darrer em va fallar: no tenia el seu número i deixar-li un comentari al mur del facebook seria massa impactant...

Abans d’agafar el telèfon però, havia de pensar què carai els diria: que em moria era evident, però volia avisar-los i prou? o dir que els necessitava al meu costat per acomiadar-me? o que només els volia avisar, perquè sabéssin que havien estat molt importants i agraïr-los-ho i apa adéu-siau? Aleshores ma mare em va trucar. Vam parlar molta estona, la dona estava destrossada... Quan es va calmar, em va preguntar el que jo feia uns minuts m’havia preguntat:

- Ho diràs als teus amics?

I al veure que no ho tenia clar, em va dir de fer un sopar i convocar-los a tots. I sobretot, sobretot, que aprofités el dia i el disfrutés al màxim.

Després de convocar-los a tots per aquell vespre a les nou, em vaig adonar que no sabia com aprofitar el dia. Em vaig enrecordar d’una peli on el protagonista decideix fer totes les bogeries que no ha fet mai abans de morir. Així que decidí copiar-lo.

No us podeu arribar a imaginar com em va costar acabar-me els deu entrepans del Pans&Company; com vaig córrer sortint d’un taxi a mitja Via Augusta sense haver pagat; el fred que vaig passar nedant al mar de la Barceloneta vestit, en ple mes de novembre; com vaig ballar a plaça Catalunya a canvi de diners; la sensació d’anar descalç tot el dia pel carrer; com vaig riure com un nen disparant els coloms amb una pistola de balins; com vaig sentir-me honest de tornar deu cèntims a una dona gran que li havien caigut; els deu euros que vaig donar a una pobra dona invàlida; com em vaig enorgullir d’ajudar dos vells i un cec a creuar els passos de zebra; les llàgrimes que quasi em queien quan em vaig adonar que el pobre taxista no tenia cap culpa d’haver-se quedat sense cobrar per aquella estupidesa; com vaig penedir-me d’haver intentat disparar els coloms sabent que podia fallar i fer mal a nens petits que volaven pel parc.

I va ser aleshores que em vaig enfonsar. Em va invair un fred horrible. Volia tornar a casa, tapar-me i plorar. Plorar de ràbia, impotència, histèria, i a la vegada comprenssió: la mort és la mostra de que tots som iguals, que tots podem morir quan no està previst i que per això s’ha de voler ser feliç.

El sopar va ser tant emotiu: tots em van fer algun poema, escrit, fins i tot un vídio! Fotos, rialles, records, plors... una nit màgica i digna de recordar. Fins i tot em van arrossegar a sortir a donar una volta per Barcelona, rient, bebent, estimant, disfrutant d’aquella nit, la meva nit. I quan em van portar cap a casa, cap allà a les quatre o cinc de la matinada, el pis es va tornar fred, immens, trist, solitari.

Me’n vaig anar al llit a no dormir, però no ho vaig aconseguir, ja que a les tres de la tarda em vaig despertar. Encara era viu! Vaig vagabundejar pel pis, mirar fotos, recordar. I se’m van fer les cinc, les sis, les set, les nou, les deu, vaig sopar, les onze... Em vaig tornar a ficar al llit i, no va ser fins al dia següent que vaig poder comprovar que les vidents també saben estafar.

Bogeria

7:01 Es desperta i s’aixeca del llit

7:12 S’acaba de dutxar, es vesteix tranquil·lament, encara que avui s’arregla una mica més: es posa perfum del bo i les sabates de taló. Mentre, ell es dutxa.

7:47 Esmorzen plegats.

- Avui dino amb la Marina. T’en recordes d’ella? Va venir al nostre casament, i va estudiar amb mi. Fa temps que no ens veiem i avui hem trobat un forat a les agendes.

- Ah, molt bé. I on anireu?

- No ho sé, potser pel centre o a prop del seu despatx, que em sembla que hi ha restaurants.

“Ho veus? - pensa ell - Queda amb una amiga que no conec de res per anar a un lloc que tampoc sé perquè no la pugui localitzar”.

8:13 Marxa de casa cap al despatx.

Fins aquí tot és quotidià, però ell està convençut de que li amaga la veritat.

Puja cap a l’estudi i s’atança sobre la seva taula per comprovar quins són els seus plans per avui i si hi ha hagut algun canvi a l’agenda. Atenció: dimarts 12 té visita al metge a les 17’00. Ah si? Això ho vol comprovar...

Agafa la seva agenda telefònica i troba el telèfon en qüestió.

- C.A.P. Gràcia, bon dia.

- Hola, bon dia. Trucava per confirmar una visita que tinc programada amb el doctor Oró. És per dimarts 12 d’aquest mes.

- Sí, em pot dir el nom, sisplau?

- Clara Alonso, és la meva dona.

- Doncs... no, no ens consta cap visita per aquest dia.

- Gràcies.

- Vol que...

Però no la deixa acabar perquè penja. “Ho sabia, m’enganya. Segur que aquell dia em dirà que ha d’anar al metge i que no la truqui, i això només serà una tapadora per estar amb l’altre...”

Consulta l’hora per saber si deu haver arribat al despatx. Per sortir de dubtes, torna a trucar.

- Bufet Alonso-Moraga, bon dia.

- Hola, ets la Clàudia? Sóc en Daniel, el marit de la Clara.

- Ah, hola!

- Escolta, que ha arribat la meva dona?

- Ostres, doncs no encara, però no trigarà. Vols que li digui alguna cosa de part teva?

- No, no pateixis, ja la truco al mòbil.

“No ha anat a treballar per estar amb ell. S’ha acabat, avui sí que surto i li dic. Avui s’acaba aquesta tonteria que ja dura massa. A mi que no em prengui el pèl!”.

En Daniel agafa les claus i la jaqueta i surt disparat. Agafa la seva moto i l’engega. De casa al despatx només hi ha deu minuts, on coi s’ha ficat? Cada dia la segueix i fa el recorregut, però no s’ha atrevit encara a fer cap pas. Malgrat tot, avui s’ha acabat.

Just quan aparca li sona el mòbil. És ella.

- Que m’has trucat?

- Jo? Ah, sí. Era per preguntar-te si sabies on era la camisa blanca, però ja l’he trobada. Com estàs?

- Bé, encara que avui estaré enfeinada. T’he de deixar, que tinc una reunió importantíssima i estaré ocupada. Apagaré el telèfon, si necessites res, truca a la Clàudia.

- Ah, molt bé, doncs no et trucaré. Adéu.

- Adéu, t’estimo.

Just quan ella penja, arriba davant de la porta del despatx. Però ell s’asseu com cada dia al bar del davant i es demana un tè. Es posa les ulleres de sol i observa. Ja és el dotzè dia que ho fa.

Passa molta estona i del despatx no en surt ningú. Podria ser veritat? No, segur que no. Llavors què fa? Amb qui està?

S’incorpora i abans d’entrar a l’edifici compra una rosa a la floristeria d’allà; pura prevenció. Quan arriba i pica, la Clàudia l’obre. Li fa saber per segon cop que la seva dona està reunida i que no pot rebre’l. Ell no s’ho creu, ja s’ha empassat proutes mentides. Li tremolen les mans, les cames, la veu; té els ulls plorosos, sua i té calor. Parla fort i aviat els curiosos s’atancen. Vol entrar i la dona s’hi oposa. Ell, agobiat, decideix acabar el que ha vingut a fer: s’obre pas cap al despatx de la Clara Alonso però la secretària s’interposa entre ell i la porta:

- Daniel! Daniel, està reunida i no pots entrar. Seu allà, et duré aigua. Només et demano que sisplau no cridis més, tranquil·litza’t.

Ell la fita, amb odi contingut:

- A sobre la cobreixes!

Se li trenca la rosa de la força amb que la pren. Amb una punxa es fa un tall d’on en surt sang. Però el dolor no el té al dit sinó al cor. Agafa aire, aparta la secretària i obre la porta del despatx de bat a bat.


Llavors la veu i plora.