Od(i)a a la pinya

Olora't, pinya, amb el nas d'una filla
que et mira amb cara de pomes agres:
t'oloro amb el mateix fàstic que em fan
les galetes de blat recobertes de xocolata.
Amb aquest fàstic poques t'han mirat,
si és que et miren massa.

T'han mirat massa amb ulls dolços d'estiu
aquells qui per la fruita moren:
la teva acidesa - i el teu color,
colors i angúnia, típic de tu:
has viscut groga.

Jo vull parlar-te - molt seriosament.
Per què et van importar, maleïda?
Sota la pell que et cobreix - gust no en tens,
ni plaer pels humans - i pels que vindran:
per mi estàs morta.

Massa bona et creies - fatxenda
i poca vista tens, diantre:
moderna duus - al teu cap,
les fulles verdes que esbossen els infants,
quan et dibuixen - perquè a tu no et mengen,
tan sols et pinten.
Oh trista pinya!

Jo he vist els plàtans - servits amb mel
i xocolata desfeta cobrint gelat;
he vist préssecs més taronges
que cap altra posta de sol vora el mar.
I tu ploraves - a la nevera o al mercat
com una folla.

On són els teus fans - On són els amics?
Pregunta-ho si goses al primer famèlic:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Pinya, pinya, - retorna als camps
i no caiguis mai, excuses no valen.

Escapa't, oh! Escapa't de tant poca fama.
Que el gust recuperis d'allà d'on vingueres.
Aixeca les fulles,
menja't la dolçor que mai has conegut.
On ets, pinya? - Ja no et veig.


[De l'original "Oda a Espanya", de Joan Maragall]