Burgesia intel·lectual a la catalana

En un restaurant. Una taula principal al mig de la sala i perfectament il·luminada amb una làmpara gegant que penja del sostre. Hi ha poca gent en general. Alguns cambrers enfeinats transporten safates buides. A la taula principal, dos comensals parlen.

SR. GIRALT: Com li estava dient, estimat Dr., jo penso que tots cometem errors que després lamentem tot i haver-los intuit abans.

DR. CALAT: Home, depèn com ho miri. Per exemple ara cometré un error si em demano un cafè sol perquè sé que després no dormiré bé, però me’l demanaré igualment perquè sé que si no ho faig, després encara me'n penediré més.

SR. GIRALT: Vostè és ben rebuscat.

DR. CALAT: No, sóc realista. Jo dic la veritat. En aquesta vida no hem vingut a mossegar-nos la llengua ni a privar-nos de capritxos.

SR. GIRALT: Potser té raó. Jo mai sé què pensar.

DR. CALAT: Doncs ho hauria de saber, no troba?

SR. GIRALT: Oh, sí. És ben fàcil dir-ho. Però vostè pot fer-ho?

DR. CALAT: El què? (ho pregunta tot seguint amb la mirada una noia jove que ha passat pel costat).

SR. GIRALT: Això.

DR. CALAT: El què? Dispensi’m però m’he perdut.

SR. GIRALT: [...]

DR. CALAT: Suposo que ara vostè també s’ha perdut, com jo. És normal, en aquesta societat és fàcil perdre’s.

SR. GIRALT: I tant! Però per sort hi ha gent que és capaç de seguir el fil, de no caure en aquest bucle que es fa semblar animals buits i idiotes, perdoni l’expressió, que només se saben moure en funció del que facin els del seu voltant. Són una massa tova sense sentit. Per sort encara quedem els intel·lectuals.

DR. CALAT: Efectivament! I no crec que acabem caient entre aquesta “massa” tan poc definida, tan efímera, tan trista i insignificant. Vostè se n’adona? Aquesta “massa” no està feta per dominar el món. Només els qui en saben, els qui pensen de debò i tenen caràcter són capaços de dominar el planeta. Aquesta massa no té ideals ni coneixements de cap tipus. I la ciència... ah, la ciència! És la verdadera salvació.

SR. GIRALT: Admiro el seu discurs estimat doctor. Es nota que vostè és un intel·lectual.

DR. CALAT: La veritat és que no sé què dir-li... Intel·lectual... Vostè què entén per intel·lectual, avui dia?

(L’interocutor desvia la mirada: li ha caigut el tovalló o l’ha fet caure expressament). 

SR. GIRALT: Oh, dispensi. Podrien apagar l’aire condicionat, farien un favor als comensals. Què em deia?

DR. CALAT: Que quin és el seu parer sobre el terme “intel·lectual”, però crec que no caldrà que em respongui perquè intueixo que la seva concepció és exactament la mateixa que la meva.

SR. GIRALT: Ben segur que sí que l’és, estimat amic. Pensi que els intel·lectuals sabem el mateix.

DR. CALAT: Sí, exacte. Podem parlar de tot i sense por de quedar-nos sense arguments.

SR. GIRALT: Podem compartir idees, descobriments i experiments, inclús teories.

DR. CALAT: I el que és important: ens seguirem formant i educant sempre.

SR. GIRALT: Efectivament. Perquè som intel·lectuals. I no tothom té aquesta...

DR. CALAT: Virtut?

SR. GIRALT: Exacte! Ho tenia a la punta de la llengua. Veu? Som ben bé intel·lectuals.

DR. CALAT: Sí, de cap a peus.

(Els dos comensals es queden absorts: l’un mirant la copa buida sobre la taula i l’altre, els tres ganivets sobre el tovalló. De sobte l’estómac del Sr. Giralt demana que té gana. El seu company desvia la mirada fent veure que no ha sentit la remor d’estòmac i busca un cambrer amb la mirada. El Sr. Giralt torna a recollir el tovalló que ha tirat d’amagat per dissimular i fer veure que ha estat la cadira la que ha rondinat.)

SR. GIRALT: Quin mal servei... Portem aquí mitja hora i encara no ens han ni ensenyat el menú... Si no fos perquè és el restaurant dels dissabtes i perquè ja sé què demanaré, aquí no hi vindria més.

DR. CALAT: Oh. Així que vostè és de costums!

SR. GIRALT: Sí, sí. Intel·lectual però de tradicions. Ja sap, tots arrosseguem coses i ens en creem de noves.

DR. CALAT: Tothom és tradicional: tots fem el que hem fet tota la vida, perquè és el més segur, el que coneixem. I si ho coneixem i ens agrada, per què hauríem de voler arriscar-nos a fracassar?

SR. GIRALT: Exacte! Aquesta és una mentalitat ben sàvia. Però ara tinc un d’aquells dubtes que em remouen per dins.

DR. CALAT: L’entenc, a mi també em passa a vegades.

SR. GIRALT: Sí, oi? Són dubtes que es tornen absurds quan els formules. No m’agrada dubtar.

DR. CALAT: No? A mi sí, però no sempre. Digui’m el dubte! Potser el puc ajudar.

SR. GIRALT: No, no, millor que... que ho deixem estar. Tampoc té molt a veure amb el que estem discutint.

DR. CALAT: I doncs? Senyor, em té intrigat!

SR. GIRALT: Ja... Pot riure perquè és el que faré jo un cop formuli la pregunta perquè ja que sé que és un dubte absurd... Té a veure amb el que hem parlat abans, sobre les “masses” que no poden ni podran dominar el món perquè són buides. Sí. Té a veure amb les masses. Però també té a veure amb les tradicions.

DR. CALAT: No sé on vol anar a parar, Sr. Giralt.

SR. GIRALT: Doncs miri, aniré al gra: les “masses”, com tots dos sabem, són gent que no tenen ideals, que no saben res sobre el món ni la ciència. Els intel·lectuals no es deixen portar per ningú perquè no segueixen les masses. Però ara mateix, parlant de les tradicions, hem reconegut que ambdós som “tradicionals” i que fem el que solem fer perquè sempre ho hem fet així sempre. Per tant tenim costums que no canviem ni canviarem perquè ens han estat inculcats i que potser no han estat decisió nostra sinó que els hem adoptat. Aleshores la pregunta és: això vol dir que també som part de la “massa” perquè també tenim idees que tenen els altres i fem coses perquè en certa manera, ens sentim obligats a fer-ho perquè ho han fet abans els nostres propers?

DR. CALAT: Estimat company, veig que la seva pregunta és ben pròpia d’un intel·lectual. Per tant estigui tranquil ja que no forma part de la “massa”. Una persona de la “massa” no es plantejaria mai un dilema tant esplèndit com el seu. Pel que fa al dubte, jo crec tenir la resposta.

SR. GIRALT: Endavant.

DR. CALAT: Miri, jo em considero un intel·lectual com vostè. Els intel·lectuals som persones que pensem més que els altres. Com a intel·lectuals que som li puc assegurar que no ha de patir per semblar tradicional. Ser tradicional no és cap pecat. Fer el que han fet els nostres antepassats no té cap mena d’inconvenient. Al contrari: tothom ho hauria de fer, perquè així aconseguiríem estabilitat. No troba?

SR. GIRALT: Quanta raó!

DR. CALAT: Com anava dient, si tots ens limitem a fer allò que ens agrada i no perjudiquem i no ens arrisquem al fracàs, no creu vostè que el món seria diferent? Quantes guerres potser s’evitarien?

SR. GIRALT: Guerres? Quines guerres?

DR. CALAT: No ho sé però les guerres sempre són el final de tot conflicte.

SR. GIRALT: Cert.

DR. CALAT: Si tothom es limités a allò que de debò li plau, el món aniria millor. I això és el que hem de fer els intel·lectuals: intentar reconduir la societat. No hem d’afavorir aquests “nous-pensadors” que creuen que tot ha de ser llibertat, que hem de marxar del país per cercar feina o la “felicitat”.

SR. GIRALT: Què carai és la felicitat? La felicitat és aquí.

DR. CALAT: La felicitat és a casa. Ho veu? Vostè mateix ho està verificant. Hem de romandre on ens ha tocat viure i buscar la estabilitat a partir del que tenim. Si cada dissabte seiem en aquesta taula, mengem bledes amb pollastre al forn, crema catalana i bevem vi rosat, quin problema hi ha? Cap, perquè és el que volem fer.

SR. GIRALT: A nosaltres ningú ens ho ha manat.

DR. CALAT: No. Ho hem decidit. Millor dit: ho vam provar tal dia, ens va agradar i per això ho seguirem fent fins que ens en cansem.

SR. GIRALT: Ara ho veig tot molt més clar...

DR. CALAT: I tant. Miri, per exemple, els de la taula de la seva esquerra. Miri’ls. Sempre seuen en aquella taula cada dissabte, com nosaltres. I també els de la taula de l’entrada.

SR. GIRALT: M’atreviria a dir que una majoria de la sala és la mateixa que la que hi havia dissabte passat, i l’anterior potser també... Inclús l’anterior i tot! Quina casualitat, no?

DR. CALAT: Casualitat? La casualitat no existeix, amic meu! Això vol dir que els intel·lectuals progressem, ens multipliquem: ells també han après la lliçó. Ells també saben el que els pertoca. Em sento orgullós de mi mateix. (Alça la copa buida i convida a un brindis al seu company).

SR. GIRALT: Encara no tenim vi... Cada dia són més lents, aquests cambrers.

DR. CALAT: Per a què vol el vi? Brindar és solemne. Brindem pels intel·lectuals.

SR. GIRALT: Pels intel·lectuals!

Brinden amb les copes buides i es beuen l'aire de dins.