Jägermeister

Es mira el melic sense deixar de cargolar-se els pèls del pit, amb la mà esquerra. Ara ja no té tant de fred, ha estat un moment i prou. Com si no hagués passat, com si el tic-tac del rellotge no només fes passar els minuts i les hores sinó que també enterrés les sensacions punyents dins del seu cervell.
A fora plou, diluvia, aviat sembla que hagi de pujar el nivell del mar i innundar la ciutat. Però no. Sense deixar de jugar amb els pèls, els ulls es concentren en les restes de sang seca que encara no han desaparegut de les seves mans. Qui hauria de dir que dues hores, trenta-vuit minuts i quaranta-sis segons abans aquelles dues mans havien silenciat per sempre a una persona.
Bé, el terme "persona" hauríem de matitzar que a parer seu no ho era. Potser a ulls nostres sí perquè complia la definició d'ésser humà, amb dos ulls, dues cames, dues mans, un cor, un sistema nerviós amb un cervell com a dirigent, pudor corporal, desitjos sexuals i emocions quotidianes. Però segons ell no era ni havia estat mai persona, per això el tranquil·litzava i no tenia la consciència bruta d'haver matat a ningú. Per ell era com haver trepitjat una miserable formiga. És més, se sentia inclús un heroi, podia defensar la seva actuació estoicament. Havia fet un favor a la resta de la humanitat que coneixia a la víctima. Segur que havia tingut més enemics. Segur que molta gent li havia desitjat la mort, assessinar-lo amb les seves mans, trencar-li el cap, llençar-li qualsevol cosa per damunt o qui sap si practicat budú. Ell creu en la teoria que diu que tothom té el seu destí escrit, i que hi ha dos tipus de persones, els que mereixen morir de vells i els que han d'estar morts abans de ser massa vells. En el seu cas, es considerava l'escollit per acabar amb la vida d'algú que amb la seva simple existència estava perjudicant-ne d'altres.
Un somriure alleugerat se li escapa de sobte al formular aquesta afirmació tant solemne, se sent com un rei quan acaba de sentenciar que tal persona ha de morir devorat per les feres. O com un emperador veient batalles entre tigres i esclaus mig moribunds, que tothom sap que abans de tirar-los al colosseu els deixaven un dia o dos sense menjar per així garantir un espectacle carnívor i suculent més espectacular. Imaginant-se amb la seva corona i envoltat per una capa del color de la sang dels seus dits, respira profundament i es deixa tranquils els pèls del pit, que ja se li estaven formant una rasta. Està content, molt. Si no li fes tanta mandra, encendria l'ordinador i pitjaria "play" a la seva llista de reproducció predilecta "Life is not long enough". Ironicament el títol no podria ser més indicat, pensa.
Se sent fort, invencible. Si ha sobreviscut a això, ja res li fa por. Sap que aviat saltaran les alarmes. La policia obrirà un expedient; milers de documents word i de documents en format paper i de caràcter estrictament confidencials, molts del quals de ben segur que acabaran sent paper mullat perquè com és d'esperar, acabarà sent un cas més sense resoldre. Un cas obert que el temps acabarà fent oblidar, igual que ell.
Allarga la mà dreta i agafa l'ampolla de Jägermeister de la tauleta de nit per fer-ne un glop. No recorda quanta estona fa que beu, però n'estima bastanta perquè ara ja només queda un terç o menys del total del líquid. Aquella sensació de tranquil·litat encara perdura dins seu. I el millor és que té clar per què la sent: no té enemics. S'acaba de demostrar a si mateix que ja no cal patir per res ni ningú. Ell tot sol és capaç de tot i de fer-se amb tothom. Ja no tem a res ni ningú aliè. Ni tant sols a la policia. Sap que mai ningú el trobarà, que mai ningú el podrà relacionar amb aquell assassinat, que mai ningú gosarà qüestionar la seva innocència.
El següent glop de Jägermeister però, té un efecte diferent dels altres. De sobte una realitat se li ha fet clara dins seu. S'acaba d'adonar que assassinant a aquella persona a qui tant d'odi guardava, ha acabat amb els seu principal alicient. S'adona que feia molt de temps que somiava en la seva mort, que molts desitjos s'havien enfocat cap a liquidar la seva víctima, que inclús en el seu viatge a Roma havia desperdigat 2€ a la Fontana di Trevi al desitjar que morís abans d'acabar-se l'estiu. I ara quin objectiu tindria?
Lluitant contra l'efecte de l'alcohol és capaç de fer el càlcul: portava dos anys i mig traçant el pla per cometre el crim, uns cinc anys desitjant-li la mort, vuit anys d'odi in crescendo i vuit anys menys un dia des del moment en que es van conèixer per primer cop. I tot aquest temps ara queda reduit a res.
De sobte nota com li falta aire i se li adormen les cames. No sap si té més fred que calor o al revés, només sap que no es troba bé i que respirar li costa. Una angoixa s'apodera de si mateix mentre no es para de repetir que ara ja no val la pena seguir endavant. S'ha adonat que matant un rival s'ha matat a si mateix. S'ha adonat que ell tot sol ha acabat amb el què li donava energia cada dia per seguir visquent. Ha conegut l'odi però n'ha abusat. Aquest és l'error.
I ara ho veu tant clar. Ja no té enemics, o això és el que creia fa uns segons. El que de debò li passa és que acaba de descobrir que el seu únic enemic és ell mateix. I que ara mateix qui de debò li pot complicar l'existència és ell. Té por de no trobar altres alicients, de no aferrar-se a res més perquè senzillament pensa que ja no hi haurà res més que li doni tanta força com per voler seguir visquent.
Acabant-se l'ampolla verda de la tauleta de nit, s'incorpora i es dirigeix cap a la cuina. Buscarà qualsevol estri que el permeti acabar amb la vida del seu enemic, com ja ha fet una vegada i ha descobert que és el que necessita.