Xocolata

Fa estona que la veu d'en Carles Prats parlant sobre Rajoy i Gibraltar s'ha convertit en un murmureig fins i tot agradable. Probablement el to de veu tant pausat i dolç encara afavoreixen més aquesta somnolència que s'ha apoderat del teu cos. Ara mateix no vols pensar en res, el teu cervell fa esforços per allunyar qualsevol tipus de preocupació o decisió. I tu, com no, cedeixes i no oposes resistència. Obviament estàs bé al sofà, no tens cap raó de pes per haver-te d'incorporar. Els teus ulls no es separen de la tele, els tens entreoberts, però tampoc sembla que es vulguin acabar de tancar. Assaboreixes cada imatge que passa per davant, veus com a la televisió ara fan anuncis. No ho saps però indirectament sí: s'ha acabat el TN migdia i ara faran algun altre programa per endormiscar al públic fidel que no treballa els migdies d'entre setmana. La batalla contra la migdiada comença just en aquest instant, però tu et compromets a no deixar-te guanyar, encara que saps perfectament que tard o d'hora et despertaràs, diràs "on carai sóc?" i poc després tornaràs a recuperar la consciència i t'alçaràs a desgana i sabent que has perdut molta estona dormint. Massa. Però ben mirat, encara que sàpigues perfectament que d'aquí una estona maleiràs haver-te adormit, ara mateix no ho penses impedir. Així doncs, et deixes vèncer per TV3, que just ara emet el programa Cuines i no hi ha res millor que adormir-se veient com fan un pastís de xocolata i galetes Maria.

La cuinera d'avui es diu Carme Bosch, deu rondar els 40 anys i porta els cabells recollits. Té una veu dolça que es fa molt agradable escoltar, i les mans són àgils, es nota que deu haver fet el pastís de xocolata una quarantena de vegades abans d'aquesta. Ara agafa les galetes, les obra i les comença a trossejar. Des del sofà sents el 'clec' que fa cada galeta al partir-se per la meitat de la meitat. I tu ja no tens son. La Carme ha agafat la Nocilla i l'obra. En aquest instant et sembla sentir l'olor que fa la crema de xocolata, com si pogués passar a través de la pantalla de la tele. Saps perfectament de l'olor de la que et parlo. La textura. Aquell color moldejable que roman dins d'aquell pot de vidre. Coneixes les marques que deixa el ganivet quan el fas lliscar per endur-te la Nocilla que després untaràs en pa, galetes o magdalenes. I et saps de memòria el sabor de la primera mossegada, la dolçor que se sent quan la saliva entra en contacte amb aquella massa marró, tova i suau. El paladar es desfà a compàs amb cada moviment de la llengua i mossegada, i cada segon és més gustós que l'anterior. I saps que no ho pots parar de fer i que aquell sabor el pots prolongar tant com vulguis. Saps que cada mos és millor. T'encanta, t'encantes, i de sobte has oblidat el món que t'envolta i el que estaves fent, perquè el sabor de la xocolata ja ho té això, et fa disfrutar tant que no pots pensar en res més. La temperatura del teu cos s'accelera al pensar en aquest deliciós moment que fa tant temps que no degustes, i et sents malament perquè si és així és perquè tu ho has volgut. De sobte recordes que potser en tens. És més, posaries la mà al foc que encara en deu quedar una mica al pot de vidre de l'armariet de sobre el microones. Ni te n'adones i ja et dirigeixes cap a la cuina, l'obres i amb la mirada frenètica trobes el pot de Nocilla mig amagat darrera el pa ratllat. Un pseudo-orgasme s'escapa sense avisar. Ja està, ja ho tens. L'obres i amb plaer descobreixes que encara t'en queda la meitat. Has fet salivera, amb la llengua ho saps perfectament. Obres el pot amb cerimoniositat, com si dins hi hagués el tresor més ben guardat del món. I l'olor puja ràpidament fins el teu nas, notes llavors com els teus pulmons no et demanen oxígen, el que volen és xocolata. Inclús pots notar l'olor de les avellanes. La dolçor ja és dins, ara només cal que el paladar la pugui degustar. És un moviment mecànic que ni tant sols penses: la mà dreta obre el calaix dels coberts i agafes un ganivet qualsevol sense apartar la vista de la teva presa. Els teus ulls estan fixes en la Nocilla, el teu nas no sent res més, i les orelles fa estona que ja no senten la veu de la Carme que encara parla del pastís al menjador. No ets tu, ara ets part de la crema de xocolata. Amb certa indecisió trenques l'harmonia del pot i el teu ganivet s'enduu una mica de Nocilla, deixant el rastre dentut. Te l'acostes a la boca, però lentament, no vols fer-ho barruer. I tanques els ulls i la dolçor es fon al paladar, els ulls veuen els colors més bells, els pèls de tot el teu cos es posen de punta, vibren amb cada batec del cor, que s'ha accelerat. I sí, sents plaer, molt. Una calor immensa et recorre el cos de dalt a baix, una sensació de tranquil·litat i benestar innunda el teu cor. Mastegues amb la boca tancada per por a que s'escapi el plaer entre les dents. I en vols més, perquè a cada mossegada et sents millor, i no pots parar perquè és sense cap mena de dubte el millor sabor que has experimentat mai. I t'oblides de tot i tothom. A cada mos vius més, a cada mos les cames se t'adormen més, per això et deixes guanyar altra vegada i fent un últim esforç vas fins el sofà i t'hi deixes caure. Ara tot el teu cos està descansat.


I menges. I disfrutes. I sents més plaer i tot que l'últim cop que vas fer l'amor, cosa que podria ser preocupant si ho penses en fred però que si ho penses quan tens aquell gust a la boca et resulta evident.

No pares fins acabar-te el pot. L'escures amb voracitat, com si t'hi anés la vida. El llepes, si no fos vidre te'l menjaries. Però de sobte tornes a la terra. El gust va minvant i poc a poc tornes a la normalitat. S'ha acabat. Ja no n'hi ha més. Estàs al sofà.

Per on anaves?