La legitimitat literària i Cayetana de Alba

Feia aproximadament un parell de mesos que no entrava al Corte Inglés. No és que sigui una activitat molt rutinària en la meva vida, però són aquells llocs que sense voler-ho a vegades t'hi trobes dins, ja sigui per comprar una llibreta, cereals, preservatius, un shampoo o qualsevol altre merda. El cas és que avui hi he entrat perquè buscava un llibre que m'han recomanat. Sempre que vaig a comprar llibres m'agrada buscar-los jo sola, però no perquè no necessiti els STAFF que corren per allà, és mera qüestió d'entreteniment personal: m'agrada passejar la mirada per 3.047 llibres abans de topar amb el que busco. Sempre trobo lectures que em criden l'atenció, altres que em sorprenen pel preu astronòmic, lectures que em marco pendents i altres que em juro no llegir mai.

El cas és que mentre vagava per la secció de llibreria del Corte Inglés m'he trobat amb un llibre amb títol en cursiva vermell "Lo que la vida me ha enseñado", i just a sota la cara de la Cayetana Stuart y Silva. En altres paraules, el jeto de la Duquesa de Alba. 

No faré cap declaració sobre aquesta dona que ha tingut l'amabilitat de publicar un llibre parlant de les seves experiències perquè la resta de la humanitat entenguem quines peripècies ha viscut, pobreta, que segur que ha tingut una vida molt dura. Però sí que faré una reflexió del que seria l'existència de tal "novel·la". (Si has arribat a llegir fins aquí, treu-te del cap que ara em posaré a despotricar de la Duquesita. Vaig una mica més enllà).

No m'he llegit "Lo que la vida me ha enseñado", ho reconec; i reconec que la meva intenció és no llegir-me'l mai perquè no penso que aquesta dona m'hagi de donar consells de com m'he de prendre la vida. La meva intenció amb aquesta entrada al blog és plantejar el següent: estem en un país lliure on tothom té coses a dir i on tothom pot expressar el que pensi sempre i quan no atempti contra la llibertat i vida dels altres, i sempre des de la tolerància i el respecte. Fins aquí tots d'acord. Ara bé, quina reacció tenim quan veiem que algú a qui no tenim apreci publica algun llibre? No sé quants dels que llegiu ara això sou fans, per exemple, de Joan Laporta, de José Montilla, de Risto Mejide o de Mercedes Milá. Tots ells han publicat. Ha de ser més lícit publicar a Mejide que a Laporta? 

Hi ha molta gent que escriu i escriu molt bé. Una vegada em van dir una frase que no oblidaré mai: "Escriu bé qui té les idees clares i sap com estructurar-les". No sé fins a quin punt la Cayetana té les idees suficientment clares com per escriure una novel·la (perdoni Duquesa) però el cas és que ho ha fet.

No salteu, encara no he acabat. El que vull criticar del nostre país lliure és el següent: tothom té el dret a escriure, però qui pot permetre's publicar i vendre? Els noms que he citat abans, qui són? Ja els coneixem tots, per a o per b són personatges coneguts. I tenen fama, tenen diners i poden permetre's escriure qualsevol merda amb tota la tranquil·litat perquè saben que es vendrà. I si no es ven, ja se n'encarregaran els mitjans de fer publicitat fins assolir com a mínim, els 100.000 exemplars. 

Costa molt publicar, per sort hi ha gent bona que lluita, escriu molt bé i és capaç de fer-se un lloc entre els prestatges. Però no hauria de ser cap guerra per ser en una estanteria, per tenir el teu "nom" estampat en una coberta. L'art no és un negoci. I vull pensar que no s'està publicant en funció dels diners que es pugui embutxacar l'editorial sinó en funció de la qualitat. Per això voldria saber, per exemple, si un dia Pepito de los Palotes vol publicar "Lo que he aprendido en la Indochina" i al mateix dia arriba Joan Puigcercós amb "El que he après sent català" sota el braç, què faria Empúries si només pogués publicar-ne un dels dos? 

No vull semblar una enterada, tampoc sóc ningú per dir qui escriu bé i qui no, senzillament voldria contribuir a reflexionar sobre la literatura del moment.