7:12 S’acaba de dutxar, es vesteix tranquil·lament, encara que avui s’arregla una mica més: es posa perfum del bo i les sabates de taló. Mentre, ell es dutxa.
7:47 Esmorzen plegats.
- Avui dino amb la Marina. T’en recordes d’ella? Va venir al nostre casament, i va estudiar amb mi. Fa temps que no ens veiem i avui hem trobat un forat a les agendes.
- Ah, molt bé. I on anireu?
- No ho sé, potser pel centre o a prop del seu despatx, que em sembla que hi ha restaurants.
“Ho veus? - pensa ell - Queda amb una amiga que no conec de res per anar a un lloc que tampoc sé perquè no la pugui localitzar”.
8:13 Marxa de casa cap al despatx.
Fins aquí tot és quotidià, però ell està convençut de que li amaga la veritat.
Puja cap a l’estudi i s’atança sobre la seva taula per comprovar quins són els seus plans per avui i si hi ha hagut algun canvi a l’agenda. Atenció: dimarts 12 té visita al metge a les 17’00. Ah si? Això ho vol comprovar...
Agafa la seva agenda telefònica i troba el telèfon en qüestió.
- C.A.P. Gràcia, bon dia.
- Hola, bon dia. Trucava per confirmar una visita que tinc programada amb el doctor Oró. És per dimarts 12 d’aquest mes.
- Sí, em pot dir el nom, sisplau?
- Clara Alonso, és la meva dona.
- Doncs... no, no ens consta cap visita per aquest dia.
- Gràcies.
- Vol que...
Però no la deixa acabar perquè penja. “Ho sabia, m’enganya. Segur que aquell dia em dirà que ha d’anar al metge i que no la truqui, i això només serà una tapadora per estar amb l’altre...”
Consulta l’hora per saber si deu haver arribat al despatx. Per sortir de dubtes, torna a trucar.
- Bufet Alonso-Moraga, bon dia.
- Hola, ets la Clàudia? Sóc en Daniel, el marit de la Clara.
- Ah, hola!
- Escolta, que ha arribat la meva dona?
- Ostres, doncs no encara, però no trigarà. Vols que li digui alguna cosa de part teva?
- No, no pateixis, ja la truco al mòbil.
“No ha anat a treballar per estar amb ell. S’ha acabat, avui sí que surto i li dic. Avui s’acaba aquesta tonteria que ja dura massa. A mi que no em prengui el pèl!”.
En Daniel agafa les claus i la jaqueta i surt disparat. Agafa la seva moto i l’engega. De casa al despatx només hi ha deu minuts, on coi s’ha ficat? Cada dia la segueix i fa el recorregut, però no s’ha atrevit encara a fer cap pas. Malgrat tot, avui s’ha acabat.
Just quan aparca li sona el mòbil. És ella.
- Que m’has trucat?
- Jo? Ah, sí. Era per preguntar-te si sabies on era la camisa blanca, però ja l’he trobada. Com estàs?
- Bé, encara que avui estaré enfeinada. T’he de deixar, que tinc una reunió importantíssima i estaré ocupada. Apagaré el telèfon, si necessites res, truca a la Clàudia.
- Ah, molt bé, doncs no et trucaré. Adéu.
- Adéu, t’estimo.
Just quan ella penja, arriba davant de la porta del despatx. Però ell s’asseu com cada dia al bar del davant i es demana un tè. Es posa les ulleres de sol i observa. Ja és el dotzè dia que ho fa.
Passa molta estona i del despatx no en surt ningú. Podria ser veritat? No, segur que no. Llavors què fa? Amb qui està?
S’incorpora i abans d’entrar a l’edifici compra una rosa a la floristeria d’allà; pura prevenció. Quan arriba i pica, la Clàudia l’obre. Li fa saber per segon cop que la seva dona està reunida i que no pot rebre’l. Ell no s’ho creu, ja s’ha empassat proutes mentides. Li tremolen les mans, les cames, la veu; té els ulls plorosos, sua i té calor. Parla fort i aviat els curiosos s’atancen. Vol entrar i la dona s’hi oposa. Ell, agobiat, decideix acabar el que ha vingut a fer: s’obre pas cap al despatx de la Clara Alonso però la secretària s’interposa entre ell i la porta:
- Daniel! Daniel, està reunida i no pots entrar. Seu allà, et duré aigua. Només et demano que sisplau no cridis més, tranquil·litza’t.
Ell la fita, amb odi contingut:
- A sobre la cobreixes!
Se li trenca la rosa de la força amb que la pren. Amb una punxa es fa un tall d’on en surt sang. Però el dolor no el té al dit sinó al cor. Agafa aire, aparta la secretària i obre la porta del despatx de bat a bat.
Llavors la veu i plora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada