Trucada d'una mort anunciada

Demà et moriràs.

No vaig saber reaccionar quan aquella tal “Jimena, tarot de verdad” em va dir allò. No m’havien dit mai una cosa així. Com se suposava que m’ho havia de prendre? Li vaig demanar com ho sabia, si tenia alguna idea de la causa de la meva mort, perquè jo era una persona sana, també si patiria o si seria dolorós... em va respondre que ella no podia veure-hi més enllà, però que estava convençuda de que demà em moriria.

Així que m’ho vaig creure. Aquest era el primer pas: acceptar-ho. Però em va costar molt: jo sol no sabia com afrontar un tema tan seriós com aquell! Havia d’explicar-ho a algú, fer-ho públic perquè així sabéssin que les meves hores estaven comptades. Vaig decidir dir-ho, abans que a ningú, a ma mare. Però resulta que no era a casa quan la vaig trucar, així que li vaig deixar un missatge. A qui ho podria explicar? Se m’acudia molta gent, però a la vegada pocs amics: no volia que ho sabés el món sencer, només els més propers a mi. Per sortir de dubtes, el facebook em va salvar: dels 124 amics, només 7 van ser els elegits. Els vaig trucar un per un. Només el darrer em va fallar: no tenia el seu número i deixar-li un comentari al mur del facebook seria massa impactant...

Abans d’agafar el telèfon però, havia de pensar què carai els diria: que em moria era evident, però volia avisar-los i prou? o dir que els necessitava al meu costat per acomiadar-me? o que només els volia avisar, perquè sabéssin que havien estat molt importants i agraïr-los-ho i apa adéu-siau? Aleshores ma mare em va trucar. Vam parlar molta estona, la dona estava destrossada... Quan es va calmar, em va preguntar el que jo feia uns minuts m’havia preguntat:

- Ho diràs als teus amics?

I al veure que no ho tenia clar, em va dir de fer un sopar i convocar-los a tots. I sobretot, sobretot, que aprofités el dia i el disfrutés al màxim.

Després de convocar-los a tots per aquell vespre a les nou, em vaig adonar que no sabia com aprofitar el dia. Em vaig enrecordar d’una peli on el protagonista decideix fer totes les bogeries que no ha fet mai abans de morir. Així que decidí copiar-lo.

No us podeu arribar a imaginar com em va costar acabar-me els deu entrepans del Pans&Company; com vaig córrer sortint d’un taxi a mitja Via Augusta sense haver pagat; el fred que vaig passar nedant al mar de la Barceloneta vestit, en ple mes de novembre; com vaig ballar a plaça Catalunya a canvi de diners; la sensació d’anar descalç tot el dia pel carrer; com vaig riure com un nen disparant els coloms amb una pistola de balins; com vaig sentir-me honest de tornar deu cèntims a una dona gran que li havien caigut; els deu euros que vaig donar a una pobra dona invàlida; com em vaig enorgullir d’ajudar dos vells i un cec a creuar els passos de zebra; les llàgrimes que quasi em queien quan em vaig adonar que el pobre taxista no tenia cap culpa d’haver-se quedat sense cobrar per aquella estupidesa; com vaig penedir-me d’haver intentat disparar els coloms sabent que podia fallar i fer mal a nens petits que volaven pel parc.

I va ser aleshores que em vaig enfonsar. Em va invair un fred horrible. Volia tornar a casa, tapar-me i plorar. Plorar de ràbia, impotència, histèria, i a la vegada comprenssió: la mort és la mostra de que tots som iguals, que tots podem morir quan no està previst i que per això s’ha de voler ser feliç.

El sopar va ser tant emotiu: tots em van fer algun poema, escrit, fins i tot un vídio! Fotos, rialles, records, plors... una nit màgica i digna de recordar. Fins i tot em van arrossegar a sortir a donar una volta per Barcelona, rient, bebent, estimant, disfrutant d’aquella nit, la meva nit. I quan em van portar cap a casa, cap allà a les quatre o cinc de la matinada, el pis es va tornar fred, immens, trist, solitari.

Me’n vaig anar al llit a no dormir, però no ho vaig aconseguir, ja que a les tres de la tarda em vaig despertar. Encara era viu! Vaig vagabundejar pel pis, mirar fotos, recordar. I se’m van fer les cinc, les sis, les set, les nou, les deu, vaig sopar, les onze... Em vaig tornar a ficar al llit i, no va ser fins al dia següent que vaig poder comprovar que les vidents també saben estafar.