La ballarina

Una lleu estrebada al turmell va fer que rebaixés el ritme del seu ball dalt del podi d’aquell bar musical ple de gent i sorollós. La dona va mirar al seu voltant, esperant que ningú s’hagués adonat que havia parat de fer aquells moviments sensuals amb la barra de metall per culpa de l’edat, que ja li començava a passar factura. Efectivament, ningú se la mirava. Feia temps que era invisible, feia temps que ja no se sentia el centre d’atenció, les mirades masculines ja no recorrien el seu cos provocatiu amb la flama del desig als ulls.

Amb seu estil felí i femení va ajupir-se fins quedar asseguda al podi, i amb compte de no caure per culpa dels talons de 15 cm va tocar de peus a terra. La sensació que va sentir aleshores no l’havia sentit mai abans. Va notar com el terra es desfeia als seus peus, com les cames se li plegaven involuntàriament i com de sobte les seves mans frenaven una caiguda que podria haver estat monumental. El cap, desconcertat, va amortiguar la caiguda i no va poder evitar mossegar-se la llengua. Instantàniament, un dolor va innundar-li la boca i un gemec es va escapar entre aquells llavis fins i perfilats abans molsuts i captivadors.

Ella, innocent, esperava que unes mans l’ajudessin a incorporar-se, que acompanyessin el seu cos pràcticament nu fins a recuperar la seva postura vertical. Però ningú va ajudar a alçar la ballarina.

Es va aixecar amb les mans llefiscoses que havien quedat negres només tocar aquell terra banyat d’alcohol, burilles, cendres i restes de bruticia del carrer, i va encaminar-se cap al lavabo. La cua de noies que esperaven entrar-hi era interminable. La dona se les va mirar ràpidament, descobrint cares precioses cobertes d’una capa de maquillatge que els donava a totes la mateixa expressió, les mateixes faccions, la mateixa elegància idealitzada, els mateixos tons de pell i ombres als ulls. Eren iguals. Però el que més va impactar la ballarina va ser adonar-se que no eren tant diferents d’ella. Amb discressió va intentar passar per davant de les noies i estalviar-se així la cua.

- Eh! Eh, escolta, que fa molta estona que estem aquí dretes, saps? Espera’t com totes.

No, no es podia esperar perquè el turmell li feia molt de mal i volia rentar-se les mans. Necessitava seure una estona i relaxar-se. No podia sortir del local, li ho tenien prohibit. Però d’altra banda, si havia de fer aquella cua, l’obligarien a tornar al podi a ballar amb la barra de metall, sola.

Sense pensar-s’ho dues vegades va donar mitja volta i va col·locar-se a l’entrada del lavabo dels homes. Estaven ocupats tots quatre, però al cap de mig minut van sortir-ne dos joves, que no es van rentar les mans. Dissimuladament, la dona va entrar al lavabo de més a l’equerra. Va tancar-se amb pestell, i al veure l’aspecte de la tassa del vàter, unes ganes immenses de sortir d’allà van eriçar-li tots els pèls del cos.

Amb molt de valor va poder tapar la tassa, i amb més valor encara va aconseguir seure-hi al damunt. Va treure’s els talons sense tocar el terra i va deixar els peus recolzats sobre la tassa, agafats entre els braços. Estava freda. Es va abraçar a si mateixa i va tancar els ulls un moment, intentant ignorar la cançó que sonava a tot drap a la pista de ball. Ell es deuria haver adonat que no hi era, però encara disposava d’uns minuts de tranquil·litat abans no es preguntés si de debò era al lavabo i anés a comprovar-ho.

Una vibració dins dels sostens va espantar-la. Va desbloquejar el mòbil i va llegir el missatge:

“Avui et passaré a recollir a les 10, abans no puc”.

Una llàgrima incontrolada va escapar-se-li d’aquells ulls espantats i adolorits, emportant-se el color negre que els envoltava i dibuixant una línia gris molt fina per la galta. Eren només les quatre.

Amb la mà va fer-se una frega al turmell amb molt de compte. Li feia mal. El tenia vermell. Se’l podia haver torçat? Com? Potser al caure a terra... No recordava haver-se fet mal abans. No recordava res. Ni tan sols com havia arribat allà, en aquell bar i treballant dalt d’un podi, ballant davant d’un públic que només venia a esbargir-se de la rutina, a beure per oblidar, a riure per no plorar. Però ella només tenia una cosa clara que sense voler els seus llavis van pronunciar: Me’n vull anar a casa.

Aleshores va prendre consciència del que acabava de pronuciar, i com si fos boja, va començar a riure mentre els seus llavis no paraven de repetir que volia marxar. Reia i rigué com mai abans va creure recordar. De sobte es va adonar que les parets es desfeien, que eren humides, es veien borroses i difuminades. Estava plorant.

La dona va sortir d’aquell lavabo i va dirigir-se a la pica. El mirall li va retornar una cara bruta de maquillatge mal escampat. Els ulls havien perdut el contorn negre que els pronunciava. Els llavis també havien perdut el vermell potent de tant plorar. Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar paper, va mullar-lo i es va fregar la cara de dalt a baix. Aquesta acció la va repetir fins a tres vegades, i quan va mirar el mirall, un alleujament va innundar-li el cor: tornava a ser ella.

Sense pensar-s’ho, va encaminar-se cap a la porta i el va buscar amb la mirada. Era al costat de la barra, parlant amb la cambrera. No se’l veia gens preocupat per la seva absència. Potser no s’havia adonat que feia ben bé mitja hora que no era al podi ballant, que no estava treballant. Decidida, va acostar-se a un dels sofàs on hi havia tota una pila de jaquetes, bufandes i bosses. Sense dubtar, va agafar la primera jaqueta que trobà i se la va posar. Per dissimular encara més, va agafar una bufanda i es va tapar. I ràpidament va obrir-se pas entre la gent per acabar abandonant el local.

 Havia esperat sentir alguna veu que la cridés, que l’aturés, que l’agafés pel braç i l’obligués a entrar altra vegada al seu lloc. Però ningú va impedir-li la sortida i ningú va dir-li absolutament res. Ell no s’havia adonat de res. Per primer cop va agrair ser invisible, i un somriure sec se li va escapar. Al carrer hi havia molta gent, alguns fumant, altres bevent, altres rient. Però ningú es va adonar que entre ells una dona amb una jaqueta d’home immensa va creuar buscant un consol i fugint d’aquell infern, sola.

Al cap de trenta minuts caminant, els peus ja no li responien. El turmell li feia molt de mal, i estava glaçada perquè tret de la jaqueta, l’uniforme laboral no la cobria gens. Va seure a l’entrada d’una casa, en un carreró solitari i estret. Va treure’s les sabates i va arraconar-se a la cantonada de la porta d’aquell edifici. Per mantenir les mans calentes, les va posar dins les butxaques i de sobte, els seus dits de la mà esquerra van palpar una bosseta de plàstic al fons de tot, petita i tancada hermèticament. Encara no l’havia treta que ja sabia el que contenia aquella bosseta, ja que només palpant-la va desestimar la idea d’haver de comptar-ne els grams suficients. Li’n sobrarien.

Aleshores, amb un somriure alleugerat, va saber que aquella nit moriria.