TMB

Les aparences enganyen, i si no, que li ho preguntin a la senyora Carme. Era un dijous com qualsevol altre, amb aquella xafogor barcelonina típica de juliol, la que maleeixen milions de persones al llarg de l’estiu, sí. La senyora Carme es trobava a la parada de Plaça Urquinaona per agafar l’autobus cap a casa. Un dels hobbies de la senyora Carme era anar al mercat, i no a un mercat qualsevol! Des que ella ho recordava, el seu mercat era el de Santa Caterina. Pobre el que gosés canviar-li els plans! L’autobus era puntual, el problema però era poder-hi entrar: anava a vessar! No hi cabia ningú més. Els seients destinats als ancians estaven ocupats, però a la senyora Carme li era igual: ella es trobava molt bé malgrat els seus 77 anys i no creia que seure li resultés vital; al contrari. Es van acomodar, ella i el seu carro, allà on van poder. Un noi jove que havia entrat a la seva mateixa parada estava intentant agafar-se a algun lloc i, accidentalment, va topar amb la senyora Carme. La pobra dona una mica més i cau per culpa del carro, la gent i la calor, però miraculosament el jove va ser-hi a temps d’evitar que la senyora Carme perdés les dents que tants maldecaps i diners li havien costat.
- Ui, noi, a veure si la pròxima vegada vigiles més! Què no veus que em podries haver fet mal?
- Ostres, sí, ho sento. Hi ha tanta gent...
La senyora Carme se’l va mirar de dalt a baix: cabell despentinat, pantalons mig abaixats, vambes (com si no tingussin un altre calçat), els auriculars penjant amb una música impossible de cantar... deuria tenir uns 20 anys. “Quines pintes que fan els joves d’avui en dia! Mal parlats, mal vestits i mal educats! No vigilen ni tenen res en compte. Tots són iguals, els veus i et deprimeixes. Ai si aquests ens han de substiuir quan no hi siguem!”
- Vigili amb el carret, senyora. Em sembla que si el posem en aquest sentit la gent podrà passar millor- va dir el noi.
La senyora Carme va tornar en si i es va adonar que era cert per això va deixar-se ajudar per fer la maniobra.La dona se’l va tornar a mirar. “Ben mirat, aquest noi potser tampoc fa tant mala pinta com em pensava... potser no és el gendre que m’agradaria, però se’l veu bona persona.”

- És que clar... cada dijous s’ha d’anar al mercat, nen! I no et pensis que m’agrada... però s’ha de fer! Perquè en aquest món s’han de fer moltes coses, encara que no t’agradin, si vols sobreviure!
- I tant, senyora, no cal que ho juri!
- Jo, per exemple, quan tenia la teva edat també venia al mercat de Santa Caterina, i pensa que en aquella època no hi havia autobusos! Imagina’t: havia d’anar des del carrer de Casanova al mercat i després tornar!
- Caram! Ja m’ho imagino, ja. Sort en tenim, dels transports públics! Què faria jo sense ells?
- I tant, nen, i tant! - la senyora Carme ja s’havia animat. No havia parlat mai amb un jove desconegut que a sobre li donés la raó. Estava sorprenentment contenta.
- A vegades, quan arribo a casa, em dic: “Veus com en realitat tens molta sort de ser on ets ara mateix?”. Mai no en som prou conscients, del que tenim. I a vegades en som conscients quan ho deixem de tenir. - va filosofar el jove.
La senyora Carme va reflexionar-hi. Aquest tipus de comentaris la tenien rumiant una bona estona; no hi estava acostumada. Potser perquè a “Sálvame” no eren habituals...

- Caram, si ja em toca baixar! Bé, espero que li vagi molt bé, senyora.
La senyora Carme va dir-li adéu al noi i es va quedar pensant mentre es tancaven les portes i el noi sortia corrents, obrint-se camí entre la gent del carrer. Se’l va mirar fins que el perdé de vista, encara pensant en la breu conversa. Tenia tanta raó! Va ser aleshores quan es va adonar que a la pròxima li tocava baixar a ella. Va agafar el carret i es va encaminar cap a la porta amb més facilitat perquè ja no hi havia tanta gent. Just quan esperava que les portes s’obrissin, es va adonar de que la reixeta on hi havia hagut el seu moneder era buida. Massa tard, hi va caure:

- Lladre!