Conèixer en Mathias va ser tot un esdeveniment.
Va passar una tarda calorosa d’estiu al parc de la Ciutadella. Recordo que estava llegint quan vaig veure aquell vell de caminar lent, avançant pels camins de sorra on els nens petits disfruten rebolcant-s’hi. Feia molta calor, per això em trobava reposant dalt d’una de les magestuoses branques de la palmera que hi ha davant del museu de geologia. Aquelles branques imponents eren el meu llit natural. No em tocava el sol gràcies a la fresca ombra que em proporcionava el meu refugi. Sentia l’olor de les magnòlies, una olor primaveral que inspirava tranquil·litat i pau. Potser el toc d’olor de les bougambigueas ho feia tot més dolç.
En Mathias, només veure’m, no va pensar-s’ho dues vegades: es va plantar just per on havia pujat a la palmera. No el vaig veure venir, però sí que el vaig sentir arribar gràcies al soroll dels seus passos sobre l’herba verdíssima acabada de regar, amb aquella olor fresca que desprèn.
No van caldre les paraules. Em va fitar només uns instants amb aquells ulls blaus el temps necessari per fer-me comprendre la realitat. Vaig apartar la mirada del llibre per observar-lo: la seva mà acariciava les formes del tronc de l’arbre, del color de la nogalina. Em vaig incorporar. Com se m’acudia? Com podia haver estat tan atrevit i mal educat? En Mathias resseguia l’esorça de la palmera, i jo seguia bocabadat. Va ser aleshores, en només uns segons, quan ho vaig entendre: la natura... què maca que és la natura! I jo, com se m’acudia a mi seure a sobre d’un pobre arbre? En Mathias... ell m’ho havia fet veure tot, entendre el que poca gent sap, estimar allò que no sembla possible...
Però de sobte, en Mathias va trencar el silenci:
- Ah! No, no. Ja pots seure noi, jo només volia saber si hi podria pujar jo també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada