Els científics de l’ACIRM no paren de crear nous robots tot infringint la llei que diu que no hi poden haver més robots que homes per tal de protegir l’espècie humana. L’exèrcit ha avisat a l’ACIRM, però només ha servit perquè aquests científics s’enfadin i creïn més robots, i a sobre, per lluitar. Ara, La Mercè sap com aturar la guerra que ja ha començat per evitar que els robots acabin amb la població.
- Avisa el coronel sobre les noves decisions, Mercè.
- A les ordres.
La Mercè estava tipa de les ordres, però aquell cop era important, molt important. La guerra havia començat des de feia unes quantes setmanes; cada dia hi havia més morts, i tot per culpa d’aquells maleïts científics bojos de l’ACIRM (Associació de Científics i Investigadors de Robòtica Internacionals).
La Mercè estava farta de tot allò, només patia perquè no s’allargués més, per poder tornar amb la seva família, que ara s’amagava molt lluny d’allà. No podia deixar de pensar en els seus dos fills, en la seva mare, que la pobra dona ja tenia la seva edat (115 anys recent complerts)...
La Mercè creuava els passadissos de parets blanques que tant caracteritzaven La Seu. Aquell dia hi havia molt moviment, i no era estrany, acabaven de rebre la resposta de l’ACIRM anunciant que n’estaven tips de la poca evolució de la societat i que volien tirar endavant i seguir construint robots.
- Diuen que acaben de fabricar el primer robot capaç d’engendrar un fill – havia dit el tinent Robert avui al matí -. Si es que encara els sembla poc que ja n’hi hagin més que no pas humans, que ara va i es poden reproduir!
- Teniu raó, tinent, però ara ens hem de preocupar per l’amenaça que ens han fet.
- Amenaça? – havia preguntat la Mercè al tinent Robert.
- Sí, ens han dit que si volem que s’acabi la guerra només cal que els enviem un dels nostres agents robots amb un missatge en so de pau. La veritat és que em sembla que serà l’única manera d’acabar amb tot això...
- Però què diu, Llorenç? – exclamà en Robert- De veritat vol ser extingit per un munt de ferralla? Per un munt de ferralla que al cap i a la fi hem creat nosaltres mateixos?
- Em sembla que us oblideu d’una cosa molt important – digué la Mercè -. Nosaltres també tenim robots.
- Cert, però els nostres no han estat creats per matar a la gent. – digué en Llorenç.
- A vegades em penedeixo d’haver arribat a aquest extrem... Penseu en la gent d’abans! Fins el 2045 no hi havia robots entre els humans! Ara, a l’any 3009 tots estem rodejats de robots. Abans tothom vivia tranquil, sense màquines al seu voltant dia si dia també... per què nosaltres hem acabat en una guerra contra les màquines? No havien de ser els nostres amics?– en Robert estava destrossat.
La Mercè encara cavil·lava quan va arribar a la porta del coronel. No sabia si entrar, però la veu freda i electrònica que va sentir a través de la porta, la va fer decidir.
- Tinent Mercè, endavant.
- Coronel.
- Veig que les coses encara no estan solucionades i no sembla que vagin a millor...
- No, senyor.
El coronel es va acostar a la Mercè. El seu cos blanc, la cara, l’uniforme de coronel, el so que feien les seves passes de metall... aquell robot semblava talment un humà. La Mercè va reprimir l’impuls de tirar-se-li a sobre; sabia que resultaria absurd i que tindria conseqüències desastroses, però odiava els robots.
- Tinent Mercè, noto un lleuger pensament d’odi cap a mi. Puc preguntar per què?
- Odi? No, senyor.
- Mercè, escolti’m. – el robot es va aturar al seu davant-. L’altre dia em vaig assabentar de... de la mort del seu marit en mans d’un soldat...
- Un soldat robot. – la Mercè va abaixar la mirada
- Sí, un robot. Veurà, no sé on acabarà tot això ni com, però hem de confiar en nosaltres mateixos i ja veurà com ho podem solucionar.
- No té solució, el meu marit és mort i serà oblidat com la resta d’humans que ens extingirem aviat.
El coronel se li va apropar molt. La Mercè no es movia; el mirava fixament... als ulls.
- Mercè, vull que sàpiga una cosa: jo no sóc un robot com aquells assassins. No ho sóc ni jo ni cap dels agents que hi ha a La Seu. Només vull que li quedi ben clara una cosa: la meva missió és protegir l’espècie humana. No deixaré que li passi res ni a vostè ni a ningú més.
- Sento molt dir-li, però no m’ho crec. No m’ho crec perquè és totalment impossible això que diu: la guerra no ha acabat, no hi ha pau.
- Mercè, escolti’m. Li prometo que no passarà res més. Això s’acabarà, però necessito la seva col·laboració.
- La meva col·laboració l’ha tingut sempre. La meva confiança, no.
- Crec que està sent molt grollera amb mi, tinent. No vull embolicar més les coses, així que... si no recordo malament em venia a dir alguna cosa...
La Mercè quasi se n’havia oblidat. Li havia d’explicar el nou pla d’atac que tenien. La Mercè sabia que el pla era arriscat i si ho aconseguien, tampoc solucionarien gaire cosa, només destruir els robots, però no els creadors i les màquines. Així doncs, prengué una decisió:
- Sí coronel. Amb el tinent Llorenç i el tinent Robert havíem pensat un altre pla però ens sembla que no hi estarà d’acord i... és arriscat.
- No hi ha res impossible, i per tal d’acabar amb tot això, ja l’hi dit abans que és el més important, ho hem de provar tot. Digui’m
- La idea seria la següent: s’hauria de crear una gran font d’energia calorífica a amb un material anomenat cromometal, que serveix per obtenir grans quantitats d’energia calorífica en poc temps. El cromometal s’assembla al mercuri: es un líquid de color platejat que té una propietat que el caracteritza, i és que si el barreges amb metall, augmenta de volum en pocs segons. La nostra idea era encendre’l i crear un Sol petit.
- Està prou bé, però què en trauríem de crear un altre Sol?
- Doncs... veurà, aquí està el problema i la solució: el cromometal atrau el metall, però no tot el metall, sinó precisament el metall del qual estan formats els robots. El petit Sol atrauria el metall – la Mercè va fitar el coronel, serena -, tot el metall que forma els robots.
Es va fer un silenci al despatx. El coronel mirava fixament a la Mercè.
- Tinent Mercè, puc preguntar-li una cosa?
- Sí
- De què treballava abans de venir a l’exèrcit?
La Mercè no sabia si contestar, però al final digué:
- Era científica, treballava a l’ACIRM
El coronel va dibuixar un somriure. La tinent encara no es creia el que acabava de fer. I és que ella tenia un passat, un passat molt complicat: des de ben petita havia volgut ser científica per ajudar a l’ACIRM a crear nous robots. Ho va aconseguir, però un cop a l’ACRIM, es va adonar que allò no era el que s’imaginava: els científics somiaven en un món habitat pels robots, pels seus propis robots. La Mercè estava esvarada, morta de por, però va seguir endavant, fins el dia en que li va resultar impossible seguir ajudant als seus propis assassins. Va ingressar a La Seu amb el propòsit d’evitar la imminent invasió explicant el que sabia sobre els robots i explicant els seus punts febles. Però mai havia explicat aquest pla, el seu pla. Sabia que els robots s’haurien d’extingir i això no agradaria a ningú. Però aquell dia calia prendre una decisió, i aquella era, sens dubte, la millor i la més eficaç.
- Científica... M’ho hauria d’haver imaginat. Mercè, la vull felicitar. És la tinent més intel·ligent que he tingut mai. Per això mateix, vull que sigui vostè qui porti La Seu quan els robots ja no existim. Vull que sigui vostè l’encarregada de tancar a tots els científics de l’ACIRM quan ja no quedi cap robot que li ho pugui impedir. Ho ha entès bé?
La Mercè no s’ho podia creure. Semblava un somni. Va assentir amb el cap.
Tres mesos després, el món semblava un altre: no hi havia cap robot. La gent va haver de tornar a fer feines domèstiques i tot allò que deien que eren “coses dels anys 2000”. La Mercè va tirar endavant amb La Seu. Van tancar a tots els científics i investigadors de l’ACIRM a la millor presó que hi havia.
Tres anys després aparegué el primer robot, però només per cuinar i planxar!
O això era el que deien...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada