Tinc quinze anys. A ulls de molta gent sóc una adolescent integrant del llenguatge SMS, desinteressada per quasi tot, amb més ganes de marxa que d'obrir un llibre, ignorant de la vida d'un Garcilaso però una "as" en informàtica, fumadora (si no és passiva, compulsiva), i el que és més depriment: una estudiant del que se suposa ser el pitjor sistema educatiu europeu. Quina presentació tant desastrosa, no? Ja no es valora l'esforç, ara es premia la mandra. A l'escola, per exemple, si treballes i et preocupes pels estudies et converteixes en un empollón o un esquirol. Per molts, l'escola significa la repressió. No us sembla incoherent? Hem creat murs i fronteres entre nosaltres que han eclipsat la confiança entre pares i fills, alumnes i mestres, ciutadans i polítics. Hem de valorar allò que som cadascú, acceptar els nostres límits, aprendre de les nostres derrotes i tornar a creure en els somnis. El materialisme, la violència, la ignorància, el consumisme, l'ambició i la hipocresia ens fan dèbils i vulnerables.
Aquesta és la veritable crisi on ens trobem.
LA VANGUARDIA, CARTAS AL DIRECTOR, 09-02-2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada