Una llauna d'història

El meu nom és Coca-Cola però els amics em coneixen per Coca. Possiblement has sentit aquest nom, però no tinc perquè ser jo: les meves germanes i germans es diuen igual, i tot per una qüestió de mandra i de no voler buscar noms! Doncs bé, m’agradaria explicar-vos la meva curta vida abans de ser aixafada en aquestes màquines que m’envolten i convertir-me en un altre objecte. La veritat és que m’ha costat molt arribar fins aquí... Tot va començar un dia molt calorós d’estiu. No estava pas a Barcelona llavors: sóc una llauna MADE IN THE USA. Sí! Totes les llaunes acostumen a ser fabricades al mateix lloc on són desintegrades, però jo he estat de les més afortunades. Em van comprar en una màquina de refrescs a una parada del metro de Nova York. Recordo que estava al costat de la meva amiga Nestea (què deu ser d’ella?) i que el nostre acomiadament va ser com les de totes les llaunes:

- M’hi jugo un glop menys a que aquesta família que ve cap aquí em compren a mi – va dir-me la meva amiga.

- Accepto l’aposta.

Eren quatre: un pare, una mare, una nena de 10 anys i un noi de 26. Eren americans i estaven morts de set. Portaven maletes: anaven a París. La nena, que per cert es deia Jane, va començar a dir que volia alguna cosa per beure.

- Observa bé com el Nestea passa, un cop més, la mà per davant de la cara de les Coca-Coles.

- No cantis victòria, Nesti, que em sembla que tenen problemes amb les monedes...

Efectivament: la mare només tenia diners per una sola llauna. Tenien pressa. La Jane no sabia què escollir. Ens miraven fixament: ara jo, ara la Nestea, ara jo, ara ella...

- Mare, no sé què escollir! Nestea o Coca-Cola?

- Escull Coca-Cola – digué el seu germà, en Micheal- així me’n dones un glop.

D’aquesta manera va ser com jo, la Coca-Cola, vaig emprendre el meu viatge final. Em van obrir tot just vaig entrar en contacte amb l’aire exterior. Quina sensació això de saciar la set a un humà! Em vaig sentir útil, havia complert la meva missió: he estat útil, aquest és el lema de les llaunes de refrescs; si abans de ser beguda et passa alguna cosa, llavors et converteixes en una llauna fracassada i ets, per sempre més, una llauna discriminada. Ha de ser molt dur... Però tornem a la història. Un cop ja estava buida, havíem arribat a l’aeroport. La Jane se m’havia anat bevent a poc a poc per durar-li més, però l’últim glop l’havia fet el seu germà Micheal, sense el qual ara no estaria a Barcelona. En Micheal no em va deixar de mirar: amb els dits prenia mides del meu cos. Que potser no havia vist mai una llauna o què? Més endavant ja sabreu la raó de tants miraments. Després d’estudiar-me tant, em va posar a la butxaca. Amb prou feines hi cabia! Just llavors arribàvem a les màquines que controlen els metalls. Vaig pensar que em llançaria a la paperera, però va passar una cosa molt curiosa: en Micheal em duia mig ofegada a la butxaca. Quan va passar pels controls, les alarmes es van disparar. Immediatament, en Micheal em va treure de la butxaca. Vaig ser ensenyada al policia; en Micheal va arronsar les espatlles i em va esclafar amb una mà. Què carai li havia fet per deixar-me d’aquella manera? Que no havia estat jo qui li havia saciat la set? Els humans ens tracten fatal... El policia va dir-li no sé què, en Micheal va contestar-li i em va llançar a dins de la motxilla. Em van mirar per l’escàner i semblà ser que no van detectar res. Què es pensaven? Que era una bomba o què? Així va ser quan vaig saber que aniria amb ells de viatge. Durant tot el vol, en Micheal va fer el possible perquè tornés a tenir la forma de llauna d’abans. Ho va aconseguir. Em va agradar veure’l feliç, i jo també ho vaig ser perquè li estava resultant molt útil. De sobte, em va agafar i se’m va posar a la butxaca. Ens dirigírem cap al lavabo de l’avió. Un cop dins, en Micheal va entrar en acció. Va treure unes pastilles de la butxaca, que pel que vaig poder llegir eren pel mareig. Però n’hi havia una de diferent: era una píndola que s’obria. De dins en tragué un paquetet diminut amb una mena de pols. Va buidar-la dintre meu. Uix! Quin fàstic! No sé què carai era però era repugnant! En Micheal va sortir del lavabo agafant-me amb totes les forces i em va deixar sobre la seva tauleta individual tot el vol. Un cop a París, jo encara anava amb ell. Els seus pares li van dir diverses vegades que em llancés a la paperera d’una vegada:

- Fill, portes aquesta llauna des de que hem sortit d’Estats Units! Tira-la ja!

- D’acord. Però espereu-me, que vaig a llençar-la.

Va ser estrany, però se’n va anar molt lluny d’on estava la seva família. Jo no veia cap paperera per allí... Llavors em deixà sobre la quarta cadira de la segona renglera de seients per esperar. Va marxar i em va abandonar allà, sola, amb aquella pols dintre meu, sense ningú. Per un moment vaig pensar el tombar-me i tirar la pols fora. Però no ho vaig fer perquè vint minuts després, quatre nois de l’edat d’en Micheal se’m van acostar. Un d’ells em va agafar. Van sacsejar-me. Somrigueren. Així va ser com vaig abandonar París per anar cap a Barcelona. Aquells quatre nois em van dur a l’avió com si fos un tresor: no van permetre que ningú em toqués, ni que caigués, ni res! Vaig haver de suportar el mal gust de la pols aquella una hora més. Un cop a Barcelona, vam anar a buscar el metro. Era tard, deurien ser les 12 de la nit. Jo estava farta de tant anar amunt i avall. Em pensava que ser una llauna era només: obrir, beure i morir! Però jo portava una carrera impressionant... Quan ja estava a punt de bolcar-me i tirar tota la pols aquella pel terra, arribarem a una plaça molt misteriosa. Allí hi havia més nois. Fou molt curiós però tots duien familiars meves. Quina alegria tornar-les a veure (només vaig reconèixer a la 25ena tieta Coca-Cola, però què hi farem...)!. Totes anàvem carregades de pols blanca. Els nois ens van buidar allà mateix. Un cop plenes d’aire, directament al terra. Els nois parlaven de vendre aquella pols. Pel que vaig sentir, havia estat carregant una pols que deuria ser molt valuosa! Un d’ells anava dient que aviat vindria la policia i que s’havien d’afanyar. Ningú li feia cas. La veritat és que feien molt mala pinta, i si tenien por de la policia, això deuria ser per algun motiu. De sobte, es van sentir uns crits: uns homes van sortir de darrera una contenidors. Anaven armats i els van apuntar. Dels 10 nois que eren, 6 van arrencar a córrer amb la pols. Els altres estaven espantats. Llavors ens van veure a totes les llaunes. Ens van agafar i, després de ser esclafades, van llançar-nos contra els policies, els quals van sortir disparats darrera d’ells. Nosaltres, l’endemà, vam ser recollides i enviades finalment a la paperera. Durant tot el temps que vaig estar amb els meus familiars vam parlar sobre els nois: a totes ens havia passat exactament el mateix.

- Però no ens hem de preocupar! – digué una de les meves familiars – Aquesta és la nostra feina: fer feliços als humans! És igual les intencions que portessin entre mans, el cas és que gràcies a nosaltres s’han pogut escapar de la policia!

- I tant! – exclamaren totes – sense nosaltres res d’això hagués estat possible.

Però jo encara no les tinc totes. És cert que els hem ajudat, però: hem ajudat els bons o els dolents? Què és pitjor: saciar la set d’un malvat o matar de set un qualsevol?

Oh Déu meu, ja m’arriba l’hora: tinc les màquines aquí al costat. Sento una veu:

- Coca, ets tu?

- Nestea, què hi fas tu aquí!?

- Ui si t’expliqués...

- Em sembla que jo tampoc acabaria a temps...

- Si et digués que estic molt penedida d’haver sortit de la màquina de refrescs perquè en comptes de saciar la set, ara, per culpa meva, hi haurà més risc de morir de sobredosi, em creuries?

- No saps quant.