La rosa i el bergant

Sempre dreta i ferma.
aguantant tota malesa,
tota força que t’intenta
treure el teu orgull innat.

Sempre alçada, mirant enlaire,
atenta a cada bri d’aire,
a cada possible mossegada,
a qualsevol altra desgràcia.

Però segueixes lluitant només
per mantenir-te allà on ets.
El teu encant no pot pas ser
superat per res més.

Qui diria que tanta bellesa
comporta així tanta defensa:
com la closca les tortugues,
tu tens urpes punxegudes.

I en un dia com avui
jo et contemplo des d’aquí.
Donant voltes i pensant
en què et fa tant fascinant.

Perquè m’omples de vida,
viva esperança, pura alegria;
perquè la teva mera presència
m’alegra l’existència.

Però perdona’m, bona rosa,
perdona ma gosadia,
perdona-la com no hauries perdonat
a qualsevol altre desgraciat.

Necessitava tenir-te a les mans,
sentir-te més propera, meva.
Necessitava poder-te acariciar
tant aquí com més enllà.

I he estat un egoista,
un pervers que t’ha privat
de més divina llibertat,
per pura enveja irracional.

Probablement he arrencat
la més gran preciositat.
He comès l’error gegant
sent un bergant enamorat.